Així com una flor no fa estiu, una monja tota sola no fa convent. Més que una monja, a sor Antònia de Caimari, per ventura l'haurien d'anomenar ermitana. I és que des de fa tres anys, aquesta monja habita en solitud al convent del llogaret selvatgí. Quan la congregació de les Filles de la Misericòrdia, més conegudes com Franciscanes, destinà sor Antònia al poble, ara fa set anys, la comunitat de religioses era de sis membres. La majoria eren majors. La més jove tenia tenia una setantena d'anys.
Fins fa poc més d'una dècada, la funció social de les monges suplia les mancances de serveis municipals: el metge de Selva passava consulta al convent; com que llavors no hi havia farmàcia, l'apotecari de Selva feia arribar els medicaments de les receptes a través de les monges; com que no hi havia escoleta municipal de 0 a 3 anys, les monges també feien aquesta funció... A poc a poc, però, la cosa canvià. L'Ajuntament transformà l'antic escorxador en dispensari mèdic, una farmàcia obrí les portes a la carretera de Lluc i les monges, com és natural, tornaren velles. A causa de la manca de vocacions, la congregació prengué la decisió de tancar el convent i repartir-les per altres pobles de Mallorca.
Desaparegué, per sempre més, aquella imatge del primer banc de l'església -de la part de l'esquerra, la banda de les dones, com és natural- amb la filera de monges assegudes. Totes amb el vel color blau fosc, de monja franciscana, vistes de darrere. En sortir de missa una darrere l'altra, com una teringa, enfilaven el carrer i s'enfonyaven dins el convent. Llavors tancaven el batiport. Per ventura només eren les vuit de l'horabaixa, però ja el poble sabia que a aquella hora la seva tasca havia acabat. Sor Antònia fou la darrera en arribar, la més jove. Fou el testimoni de la desfeta. Consentí a quedar-s'hi, però només hi va romandre de manera parcial.
Aquesta situació es manté de llavors ençà. Sor Antònia jeu al convent de Selva, però cada matí, quan s'aixeca, recorre a peu els dos quilòmtres escassos que separen els dos pobles. «No tenc altre mitjà, -diu la monja, fent la mitja rialla- però si qualcú m'agafa pel camí, jo m'estim més anar colcant!». Sor Antònia es plany de la pèrdua de la funció social que un temps tenien les monges als llogarets com Caimari. «Ara tot ha canviat -comenta. Jo estic aquí per donar testimoni de Jesús, però per fer tasca social a les nostres monges no els queda més remei que anar al Perú o a Bolívia».
Així i tot, la monja caimarienca encara ara té unes funcions ben definides. Cada divendres, se'n cuida de dur la comunió als malalts que li ho demanen; s'encarrega de posar les injeccions als pacients que també ho sol·liciten, la majoria d'ells persones majors; i sobretot, és ella que té cura de l'església. Planxa les estovalles de l'altar i les casulles del capellà, enramella l'altar i fa net el llautó, entre altres coses. 'No hi ha temps que no torn!' diuen, però aquell en què el convent era ple de monges pareix que no tornarà. A Caimari, no hi ha missa cada dia. El capellà tan sols en fa dues entre setmana i una altra el dissabte horabaixa. Els diumenges ja no hi ha ofici. Fins i tot, a l'hivern, quan el nombre de persones que van a missa minva, ja que la majoria són dones majors que es fan por del fred, la fan a la capella del convent.
De fet, el poble de Caimari ha començat a desfer la calça. I com tantes altres coses, en aquesta Mallorca, ja no tenen tornada enrere. El pobles petits que estan a l'entorn de pobles amb un cert dinamisme econòmic, com ho és Caimari respecte d'Inca, han esdevingut nuclis dormitori que per bé, o per mal, acabaran transformant el teixit social.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.