JOAN C. PALOS. Enviat especial a l'Everest.
«De cop vaig sentir un renou semblant a quan tires un coet. Immediatament, davant meu, un núvol de neu travessà la vall del Silenci de dreta a esquerra. Em va venir més just que la pell del nas, l'allau em passà a tan sols cent metres», explica Tolo Quetglas. Un centenar de metres darrere seu, Tolo Calafat i Oli observen l'escena incrèduls, mentre ho enregistren en vídeo.

Tan sols tres fotos de Tolo Quetglas i una imatge de vídeo testimonien el fet.

Els alpinistes es trobaven a mitjan camí del camp 2 al camp 1, eren les 10.30 hores del matí. L'allau els passà fregant el nas, en pocs segons es despenjà de l'espatla oest de l'Everest per anar a estavellar-se contra la base de la paret del Nuptse, i «de poc no ens aplega», asseguren. Convé recordar que l'any passat un fet semblant arrasà les tendes dels mallorquins al camp 1, l'única diferència és que si en aquell moment es trobaven a la base ara eren al punt de mira de l'estrepitosa esllavissada.

Són els riscs de les grans muntanyes, unes muntanyes que són vives i respiren. És la realitat d'una naturalesa salvatge que mai no es deixarà sotmetre. Els expedicionaris mallorquins foren testimonis d'un fet que molts no poden contar. Sortosament, la lentitud de la seva marxa, pel fet que anaven fent fotos i vídeo, els salvà la vida. Tot i això, Tolo Quetglas argumenta que l'allau no era perillosa perquè «no contenia fragments de gel, només eren tones de neu en pols. Si aplega una persona, l'ona expansiva la toma enterra i durant uns minuts la deixa sense respiració. Però és fàcil sobreviure a un incident com aquest».

Aquest fet marcà ahir el descens del camp 2, a 6.500 metres d'alçada, on Oli i els dos Tolos han passat dos vespres per millorar la seva aclimatació. Ara els vénen altres tres dies de descans a la glacera de Khumbu. La idea és tornar a partir cap amunt divendres, concretament fins a la cota 7.300, on s'ubica el camp 3. D'aquesta manera, entre diumenge i dilluns tornarien a ser al camp base, aquesta vegada a l'espera de poder fer l'atac definitiu al cim de l'Everest (8.850m.).

Tot dependrà del temps i de la rapidesa en deixar muntats els dos darrers camps d'alçada, així com els dipòsits d'oxigen necessaris per escometre la part final d'aquesta muntanya colosal.

Meteorologia
Si l'evolució meteorològica dels pròxims quinze dies és la que s'espera en aquesta època de l'any, els escaladors mallorquins voldrien estar preparats per un primer intent de cim al voltant de dia 18 de maig.

«Aquesta muntanya no regala res. Però poc a poc anem assolint els nostres objectius», assegura Oli. Malgrat els seus «maleïts» esperons als talons dels peus que no el deixen viure, Tolo Calafat afirma que «ens sentim molt forts i motivats per fer cim i tornar aviat a casa».

Per la seva banda, Tolo Quetglas comenta que «dia rere dia sorgeixen nous problemes, però allò realment important és anar cap a dalt, cap a dalt de tot».

Avui voltem full de calendari i travessem l'equador temporal de l'expedició «Mallorca a dalt de tot. Everest 2006». Al camp base, Oli i els dos Tolos repeteixen contínuament la mateixa cançoneta: «Aquesta vegada sí».