Eren les cinc i quart del matí i només faltaven quinze minuts perquè els xerpes partissin amb un carregament cap al camp 2, a 6.500 metres d'alçada, quan un d'ells, Pemba, es dirigí cap a les tendes dels mallorquins per demanar-los què farien ells. El vent havia sacsejat durant tota la nit tot el camp base amb ràfegues de fins a 70 quilòmetres per hora i semblava que no volia afluixar.

Oli i els dos Tolos tragueren el cap per valorar la situació. Sobre l'espatla oest de l'Everest i el Nuptse s'estenien amb força els niguls, empesos per vents de devers cent quilòmetres per hora, mentre que a l'altre costat, sobre la carena del Pumori, s'alçava una preocupant ploma o nigul de neu a causa de la força del vent. Tanmateix, la pregunta de Pemba delatava una voluntat manifesta d'ajornar «per seguretat» un dia més l'ascensió a la vall del Silenci, on la situació podia fer-se insuportable.

La decisió ja estava presa. Gairebé bastaren cinc minuts per suspendre fins avui les activitats de l'expedició. A vegades, «esperar un dia pot significar donar temps perquè millorin les condicions meteorològiques», explicà Tolo Quetglas, per qui ahir era «un dia ferest» per guanyar alçada. Així, els tres escaladors enfonyaren els caps dins les seves tendes i esperaren agombolats dins els seus sacs de plomes que el sol escalfàs els seus diminuts habitacles, sobre la gèlida superfície de la glacera de Khumbu.

La cascada de gel de Khumbu romangué inactiva durant tot el dia. Totes les expedicions a l'Everest i el Lhotse optaren ahir per esperar que el vent afluixàs. Els expedicionaris mallorquins aprofitaren la jornada per avançar feines, com és ara organitzar tot el menjar que anirà cap als camps d'alçada, especialment el tres i el quatre, i comprovar els fogonets, indispensables per fondre el gel i fer aigua. Mantenir-se ben hidratat és fonamental en qualsevol ascensió d'aquesta mena.

Les ràfegues fortes de vent continuaren sacsejant el campament de l'expedició «Mallorca a dalt de tot. Everest 2006» durant tot el dia. Tot i el cel estirat, gairebé d'estiu, passejar-se pel camp base era un exercici massa pesant i alguns xerpes hagueren d'apuntalar les tendes.

Una altra de les feines que avançaren Oli i els dos Tolos fou la del maneig de les màscares i les botelles d'oxigen. Ahir, per primera vegada, els escaladors feren ús de tot el material que hauran de menester en el darrer episodi de l'assalt a la gran muntanya, des del camp 4 (8.000 m) fins al sostre del món (8.850 m). L'instructor fou el sirdar de l'expedició, Pasang Tshiring Sherpa, qui donà als mallorquins tota casta d'explicacions i consells. Per exemple, una de les coses que més s'ha de tenir en compte és que no es congelin els respiradors de la màscara i vetlar pel nivell d'oxigen a la botella permanentment.

De les 44 botelles d'oxigen, només 36 pujaran al cim. Cada escalador en farà servir set i els xerpes cinc, de manera que vuit quedaran en reserva al camp base. L'oxigen suplementari és indispensable en qualsevol primera ascensió a l'Everest, on a partir del coll sud la seva presència a l'aire es redueix a un terç.