Anar amb cadira de rodes per Inca, com a moltes altres ciutats, és una autèntica cursa d'obstacles. Les voravies rebaixades que hi ha a la capital del Raiguer són petits oasis enmig d'un gran laberint fet de voreres altes, clots, contenidors en llocs on no toca, materials d'obra o senyals i semàfors que posen a prova la forma física i l'audàcia dels discapacitats.

El més preocupant, però, és que en el cas d'Inca moltes de les voravies noves no incorporaren els pendents que eliminen la barrera arquitectònica que suposa per a una persona que es mou sobre rodes haver de pujar o baixar qualsevol esglaó.

Començam la ruta amb Pere Pons, un autèntic expert en l'esport de moure's tot sol amb una cadira de rodes, i ho feim per l'estació. Tot i que l'accés a l'andana està adaptat, la compra d'un bitllet no, ja que l'accés a la caserna de l'estació presenta una porta estreta precedida d'un petit esglaó que complica l'entrada.

Continuam el nostre passeig cap a l'estació d'autobusos, una obra molt recent. Les voravies no estan rebaixades i a més per poder fer un viatge d'autobús els discapacitats han d'avisar amb antelació l'empresa de transport, ja que habitualment els vehicles que porten no disposen d'una plataforma per a discapacitats.

Prosseguim, doncs, cap al nou pas soterrat, perfectament adaptat per a cadires de rodes. Tot i així fallen les voreres de les voravies, que, tot i ser noves, a l'avinguda Antoni Maura amiden gairebé 15 centímetres. Una dimensió suficient per posar a prova l'habilitat de Pere Pons i la resistència de la seva cadira de rodes.

La resta de l'avinguda Antoni Maura ens trobam nous obstacles. La mitjana per a minusvàlids o cotxets de bebès està feta just davant d'un arbre, una nova barrera, ja que per pujar a la voravia cal desplaçar-se fins a una de les cantonades rebaixades.

Acabam la ruta a la plaça del Blanquer, un exemple de plaça adaptada. Tot i així moltes vegades els contenidors i també els cotxes mal aparcats que hi ha a la cantonada amb el carrer de Biniamar en dificulten l'entrada.

Posam fi a la nostra ruta amb una evidència: en sols vint minuts hem comprovat que els carrers d'Inca són un cúmul d'obstacles per a la gent que es mou sobre rodes.