Eren les set de l'horabaixa, la plaça vibrava amb el crit de «Cossiers, Cossiers». Tomàs Salom, flabioler, començà a fer sonar el seu flabiol i el seu tamborino: «La Flor de la Murta, venturós la complirà, elles tant petitones que moriren en pau, I palulai...», i en el setè toc del tambor els Cossiers iniciaren la seva dansa. A la plaça s'havia fet el silenci, les danses un any més havien captivat tothom, la tradició es repetia, la festa començava.
Toni Verger com a Dama, i els Cossiers Jaume Rossinyol, Joan Sampol, Miquel Lladó, Cristòfol Amengual, Gabriel Amengual i Joan Socies, mostraren les seves danses arreu del poble. Amarrades, titoietes, peus enmig, reverències, trencats, mestre Pere Pastera, galandencs, tretze per un real, i molts altres passos conformen l'estructura de les seves danses que aquest any interpreten per dotzena vegada, després que el 1994 iniciaren la seva activitat com a Cossiers. Ja queden enrere aquells anys de 1993-94, quan tres cops per setmana havien d'anar als assajos durant unes hores cada nit i aprendre tots i cada un dels passos.
Ara, després d'11 anys, la festa dels Cossiers ha evolucionat, la gent vibra i fa festa amb ells. Els Cossiers han estat sempre un sentiment, i les festes de Sant Bartomeu serveixen als montuïrers per viure uns dies de retrobament i complicitat.
Dins la festa, un element imprescindible és el Dimoni, que esperonat pels joves amb el crit de «Banya verda, rostoll» no es cansa mai de repartir llandera amb les seves escorretjades. Des de fa quatre anys, en Joan Mesquida es fica cada any dins la pell del Dimoni, i interpreta el seu paper de manera perfecte. En Joan, amb la careta abaixada no coneix ningú, és el Dimoni.
