El pròxim 6 d'agost es compleix el 60è aniversari del llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i el 9 sobre Nagasaki.

S'han fet moltes lectures sobre aquests fets i sobre si eren realment necessaris aquests artefactes per acabar amb el conflicte. Femke Young Van Galen, una supervivent d'un camp de concentració japonès a Indonèsia arrelada a Mallorca, ho té clar; afirma que «la meva família, jo, moltes persones, més de les que moriren a Hiroshima i Nagasaki, seríem morts si no hagués estat per les bombes atòmiques».

Van Galen nasqué a Bandung, una localitat de l'illa indonesa de Java, el 1935. Llavors el territori era colònia holandesa i, de fet, tota la seva família descendia de la metròpoli. Recorda que abans de la invasió japonesa d'Indonèsia son pare era director general de la companyia ferroviària del territori, clau en el transport d'or de l'imperi holandès. Per aquest motiu, el març del 1942, quan l'exèrcit nipó ocupà Java i ella havia de fer 7 anys, «els japonesos detingueren mon pare i l'empresonaren».

«Tres mesos després -continua- vingueren per ma mare, el meu germà i jo i ens dugueren a un camp de concentració. Hi havia milers de dones, moltes mares amb els seus fills, i molt poc espai. Estava situat en la part baixa de la ciutat. En cada habitacle hi havia tres famílies. Les habitacions eren molt petites i tot era molt primitiu. Just ens donàvem pà sense llevat per berenar i sopar i arròs bullit amb un brou de verdures per dinar. Ma mare cercava cargols i les tomàtigues que els japonesos ens tenien prohibides agafar per tenir qualque cosa més que menjar». Per il·lustrar les conseqüències de la dieta, Van Galen assenyala que sa mare va passar de pesar 80 quilos a pesar-ne 49 i que ella als 10 anys, quan fou alliberada, en pesava 30.

Un altre moment difícil per la supervivent fou quan «ens separàrem del meu germà perquè els japonesos decidiren que els nins havien d'anar lluny de les seves mares».

La situació començà a canviar el gener del 1945, quan foren traslladades a un altre camp a Djakarta, en millors condicions. Tot i això, Fenke Van Galen i sa mare no començaren a veure gens d'esperança fins que «quatre dies després de la segona bomba atòmica els japonesos ens alliberaren». Fins i tot, encara havien d'afrontar un altre perill, la rebel·lió dels indonesis contra els colons holandesos, de la qual «fins i tot ens defensaren els mateixos japonesos abans que arribaren els anglesos».

Posteriorment, tota la família es pogué reunir i, atesa la situació postcolonial, foren repatriats a Holanda.

Van Galen conclou que «les bombes atòmiques salvaren moltes vides» perquè, com son pare, «molts estaven al límit de la mort. Ell patí i fou torturat fins al punt que sortí amb problemes mentals, claustrofòbia, i seqüeles físiques que no li permetien seure més de cinc minuts seguits. Li faltaven dos minuts per morir. Quan ho record, se'm posen els pèls de punta».