Sembla mentida que l'helicòpter que em tornà a la vida ara jagui mort sobre la glacera del Khumbu», exclamà Carlos Pauner davant les restes del MI-17 de fabricació russa sinistrat fa dos anys al camp base de l'Everest. Dos dies abans de patir l'accident, el 26 de maig, l'aparell rescatava l'escalador aragonès de la glacera de Yalung, després de romandre tres dies perdut pel Kanchenjunga, amb greus congelacions als peus i a les mans i quan tothom ja el donava per mort.

Són dies trists per a tots els xerpes i escaladors. La mort de Mike, un jove nord-americà de 24 anys, diumenge passat a la cascada de gel del Khumbu, ha trasbalsat els ànims de tots els membres de les expedicions que esperen per fer cim aquest mes al sostre del món. El seu cos arribà ahir migdia al camp base, envoltat pels seus amics i companys de cordada. D'alguna manera, la visita de Pauner a les despulles de l'helicòpter que l'havia rescatat va ser una manera de retre homenatge als morts de l'Himàlaia.

«Acabava de fer cim al Kanchenjunga i em vaig enredar una miqueta a dalt fent vídeo. Tot d'una em vaig trobar tot sol allà dalt, la resta del grup havia iniciat el descens al camp base mentre una espessa boira començava a envoltar-me. Baixant, se'm va desfer un grampó i vaig llenegar devers 100 metres per sobre d'un serac. Quan vaig recuperar el coneixement era gairebé de vespre i em trobava lluny dels meus companys», recordà Pauner.

A partir d'aquí començà una aventura de tres dies, un calvari en el qual l'escalador aragonès es va veure obligat a fer dos bivacs a més de 30 graus sota zero. «Vaig fer front a la muntanya i a la mort. Dues vegades vaig caure dins les esquerdes de la glacera del Kanchenjunga i dues vegades en vaig sortir. Al final, estava convençut que me'n sortiria del tot», explicà Pauner. I així va ser, tot i que l'aventura li passà factura: l'amputació d'algun dit i falanges de les mans i dels peus.

La seva arribada al camp base fou com una «aparició»; els seus companys de cordada i la majoria de membres de la resta expedicions ja el donaven per mort. «Encara record les cares de sorpresa i emoció quan em van veure tornar sa i estalvi». Tot i això, el calvari de Pauner no havia acabat. Davant la impossibilitat que l'helicòpter aterràs allà mateix per evacuar-lo, l'escalador aragonès va haver de baixar mil metres per la glacera de Yalung enmig dels forts dolors de les congelacions fins que l'aparell el pogué rescatar.

Dos dies després, l'helicòpter MI-17 de fabricació russa patí un aparatós accident al camp base de l'Everest. Tot i que cap membre de la tripulació no patí cap mal, tres xerpes hi moriren a causa de l'impacte dels fragments de les hèlixs. Carlos Pauner recordà el seu malson al Kanchenjunga davant l'aparell que el tornà a la vida i, alhora, reté homenatge als finats de l'Himàlaia i a tots els homes i dones que permanentment exposen la seva vida pels altres en rescats d'alta muntanya.

Després d'un vespre de discussió amb el cap dels xerpes, Pasang Sherpa, sobre la conveniència de pujar ahir o no, els expedicionaris \132 mallorquins han decidit finalment iniciar avui mateix l'ascenció cap al camp III, a 7.200 metres d'altura. Les indecisions pròpies d'uns informes meteorològics adversos són la causa de l'ajornament d'aquesta segona fase d'atac a la gran muntanya.

Però Joan Olivieri «Oli» i «els dos Tolos» (Quetgles i Calafat) són conscients que ha arribat l'hora de la veritat i de plantar cara novament a la cascada de gel Khumbu, a la vall del Silenci i a la paret del Lohtse, on s'ubica el vertiginós camp III. Des d'aquí, si el temps i les forces ho permeten, intentaran arribar al coll Sud a través de l'Esperó dels Ginebrins.

El compte enrere s'ha posat en marxa per a l'expedició «Mallorca a dalt de tot. Everest 2005». Si tot surt com està previst, devers dia 22 de maig hauran fet cim a la muntanya més alta de la Terra.