cielo claro
  • Màx: 21.13°
  • Mín: 13.08°
21°

Dies de fred i neu al camp base de l'Everest

Un temporal retén aquests dies l'avançament de l'expedició mallorquina cap al cim

Mentre que l'enyorat company Jopela es continua recuperant a l'hospital de Periche del seu principi d'edema pulmonar, Oli i «els dos Tolos» (Quetglas i Calafat) comencen a desesperar-se al camp base. Des de fa dos dies, un temporal de fred i neu marca el ritme de l'expedició i manté paralitzada la vida a «la ciutat de niló».

La tenda-menjador s'ha convertit en l'únic cau possible -llevat de les tendes individuals i el sac de dormir- per als expedicionaris mallorquins on passar el temps i cremar les hores mortes. Totes les previsions metereològiques coincideixen en assenyalar que aquest cap de setmana és el pitjor per a qualsevol intent d'ascens.

De fet, fins demà no es preveu que s'assoleixi el camp III, a 7.200 mteres d'alçada. Mentrestant, els components de «Mallorca a dalt de tot. Everest 2005» fan pinya amb l'expedició aragonesa de Carlos Pauner i la lleonesa de Jesús Calleja.

«No poder fer res i estar aturat és desesperant», comenta Tolo Calafat. El seu caràcter inquiet i pragmàtic no li consent un descans. «Després de tants de dies d'inactivitat tenc por de no poder recuperar el ritme». L'escalador mallorquí explica que «si entro a la tenda és pitjor, tanmateix el cap se te'n va cap a Palma i la teva família, na Marga i en Miquelet. Per això m'estim més estar a la tenda-menjador i compatir una bona estona de tertúlia amb la resta de companys».

Afeccionat a la bicicleta de muntanya, Tolo Calafat diu que «si fos a Palma, ara aprofitaria per fer una passejada per na Burguesa i, després, me'n duria el meu fill al parc a jugar una bona estona». Curiosament, «els dos Tolos» comparteixen les mateixes passions: la família, la muntanya i la bicicleta. Així, l'altre Tolo (Quetglas) «enyora» el Cinturó Ciclista Internacional, la prova ameteur més important d'Europa, i la cursa social Pla de Mallorca.

Considerat com el més assenyat del grup, el «jutge» Tolo Quetglas declara que «quan t'avorreixes tens més temps per pensar i el cap se'n va tot d'una cap a la dona i els fills. Ara mateix pens amb en Marc i na Claudia, tenc la sensació de perdre'm dos mesos essencials de la seva existència». Però l'altre Tolo, ple de recursos, sap com superar el «síndrome del camp base» i per això passa llargues estones devorant llibres de tota casta -«n'he llegit cinc en deu dies», confessa-.

Però més enllà del conhort que troba a la lletra impresa de Mario Vargas Llosa, Graham Green o Joseph Conrad, Tolo Quetglas és un gran conversador. En aquest sentit i atès el seu caràcter, ell és l'equilibri permanent a l'improvisat «parlament» que es fa a la tenda-menjador, on cada dia es resolen tots els mals del món, mentre a l'exterior la neu dibuixa constantment un nou i fascinant paisatge.

Més tranquil i idealista, Oli se pren les coses amb més calma. L'escalador confessa que «llegir, escoltar música i parlar amb la resta, a més de planejar viatges, són les coses que m'ajuden a passar aquests dies insuportables de fred i neu». No és la primera vegada que l'expedicionari s'enfronta a situacions semblants -fa mesos compartia instants com aquest amb Tolo Calafat al Cho-Oyu, també al Nepal-. «És inevitable. Si no tens paciència no et passen els dies».

Però l'enyorança també té una imatge a la ment d'Oli: «una berenadeta a la terrasseta de ca nostra, al barri de la Gerreria, amb aquell solellet primaveral tant característic de la Mediterrània». Tanmateix, no hi ha res millor que l'escalfor de la pròpia llar, de la pròpia terra. Sense oblidar, és clar, l'enyorança que provoca l'absència del company Jopela.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.