«La correspondència demostra que Weyler tenia una certa sintonia amb Indalecio Prieto»

-Les memòries en si, en realitat no aporten gaire, perquè acaben l'any 98 i ja les havien utilitzades alguns historiadors. M'ha agradat més el que aporta la seva néta, Maria Teresa Weyler, en l'escrit Sus últimos treinta años, en el qual intenta complementar les notes autobiogràfiques del general. En aquest epíleg hi recull algunes cartes i documentació encara inèdita amb un valor impagable. Hi ha dues o tres cartes a Indalecio Prieto, que són formidables. Ens permeten matisar la imatge de Weyler com a martell d'independentistes i terror d'independentistes. Ideològicament, Weyler fou una persona avançada, molt clarament dins l'òrbita liberal i -ho sospitam- amb alguna vel·leïtat republicana. El llibre recull una carta, escrita a les darreries de la seva vida, que és duríssima contra la intervenció dels militars. Diu: «Se hace cada vez más necesario volver por la hegemonía del poder civil, vejado i maltrecho por los profesionales de la violencia». Això ho escriu un capità general de l'Exèrcit espanyol, marquès de Tenerife, duc de Rubí i que havia estat el gran baluard de l'espanyolisme a Cuba. Weyler escriu: «Se debe hacer un escarmiento. Lo reclama la gravísima situación, porque la gente teme y teme con razón que un nuevo desmantelamiento político ponga en serio peligro la vida misma del país. Hay que reaccionar contra todos esos falsos salvadores». És quasi quasi profètic; és premonitori. Pocs anys després es produiria l'autèntic i brutal moviment salvador de la pàtria. Si Weyler escrivia això contra Primo de Rivera, què no hauria dit el 36? No és estrany que el franquisme no li tingués gaire simpatia.

-A pesar d'haver estat un referent de l'espanyolisme, es feren desaparèixer pràcticament tots els monuments que li havien dedicat.

-Era un personatge difícilment reivindicable per al franquisme. No hi ha una Acadèmia General Weyler, la base de Palma no du el seu nom. S'haurà d'esperar fins a la transició perquè al museu li dediquin una sala. És clar que la comparació entre Franco i Weyler sempre és favorable al darrer. Per començar, no estava traumatizat pel fet d'haver tengut un pare una mica «bala perduda». Weyler com a militar va tenir una sèrie d'èxits importantíssims.

-A Mallorca no s'ha produït mai cap reivindicació de la cara menys obscura de Weyler?

-Mentre ell va ser viu, el weylerisme va tenir una certa força a Mallorca. Representava una tendència del Partit Liberal. Convendria estudiar si fins l'any 1917 no predominava en aquesta organització. Des del moment que Joan March pren el control del partit, Weyler s'hi enfronta. Això li dóna una grandesa afegida. Crea un partit weylerista, amb molt de suport de la Ultima Hora, de la família Tous. Però, des de la dictadura de Primo de Rivera, tot això queda esborrat. També hi ha el problema d'afrontar els tòpics. Quan vaig llegir la meva tesi, el 93, en la qual deia algunes coses suaus sobre Weyler, alguns il·lustres i estimats professors catalans em recordaren que era ell qui tirava els anarquistes al port de Barcelona amb una pedra al turmell.

-La repressió que du a terme a Cuba és prou documentada.

-Prou documentada i serveix de model a Sud-àfrica, a les Filipines i al Vietnam. Ara bé, no s'ha dir que ell inventà els camps de concentració. Ell va aplicar la reconcentració, amb un exèrcit relativament modern i en un país occidental. Hem de recordar que els nord-americans ja duen molt de temps fent això amb els pobles indígenes. La novetat fou que ho aplicà a una població blanca i occidental.

-I l'altra cara, com l'únic alt militar del seu temps que pren part en pronunciaments...

-I com a polític. Ell va ser ministre i senador. Se l'ha de reivindicar com a tal. Era un home preocupat per Espanya amb un pensament polític important. Miquel Duran estudià la seva correspondència amb Canalejas, l'ala esquerra del liberalisme, que el mostra com un liberal. El que jo en desconeixia era que es cartejàs amb Indalecio Prieto, un socialista. Són unes cartes que demostren una certa sintonia. És fantàstic que es passi de ser el martell dels independentistes a col·lega d'Indalecio Prieto.

-Ha esta gaire estudiat, aquest vessant polític?
-No, perquè des de l'Exèrcit s'ha intentat fer veure Weyler com un militar professional i civilista. Això és vera, però s'ha oblidat que ell tingué una participació en política normal durant el temps de la Restauració.

-És difícil també encabir-lo o reivindicar-lo per al mallorquinisme polític, que té un cert pes en la historiografia moderna de l'Illa.

-El problema de Weyler ha estat aquest. No era assimilable per a la historiografia del franquisme, però tampoc per a l'esquerra ni per al nacionalisme. Parlava en mallorquí. Hi va fer qualque discurs des del balcó de ca seva. Es planteja la qüestió social, però mai la regional. Per contra, quan era capità general de les Filipines, tenia molt clar que la supervivència de l'idioma tagal era un perill per a la unitat d'Espanya. Pareix cert, però, que ell va intentar que els mallorquins no haguessin de fer el servei militar obligatori fora de l'Illa durant la guerra del Marroc. Feia favors als mallorquins. S'hi preocupava, però això no és nacionalisme.