El felanitxer Bartomeu Mestre i Sureda és un del màxims exponents de la defensa de la catalanitat de Mallorca. Fou responsable de Cultura de la Caixa de Balears -Sa Nostra- i director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla. Ha impartit classes, entre altres llocs, a la Universitat Catalana d'Estiu, a la Universitat de la Pau, al Grup Blanquerna i a l'Escola d'Estiu de Mallorca. Actualment és director de recursos humans a Sa Nostra. És autor d'obres com Crònica de la Cançó Catalana i Balada d'en Guillem d'Efak, a més de ser coautor de llibres com Cent anys d'Història de les Balears o el Teatre a Mallorca. Mestre creu que les Balears són, actualment, la comunitat autònoma més espoliada de tot l'Estat espanyol.

"D'on surt la idea per escriure «La identitat reeixida»? 
"Doncs aquest llibre no és d'ara, es podria dir que va néixer fa deu anys. I el que vol ser una mica és un aglutinador de moltes dades disperses que hi havia. L'any 1992 vaig fer una conferència per presentar el llibre de Pere Oliver i Domenge La catalanitat de les Mallorques. Em va cridar molt l'atenció que a moltes de les coses que ell explica en aquell llibre, que parteix de l'any 1917, els faltava una mica de perspectiva. Vaig començar a replegar informació complementària a la d'aquell llibre. En certa manera la meva obra es podria titular com «La catalanitat de les Mallorques II». La identitat reeixida és una mica el pensament recollit dençà de la malifeta dels borbons.

"El llibre «La identitat reeixida» utilitza fragments de poemes i gloses populars. Per què s'ha decantat cap aquest recurs?
"Bé, he fet servir aquest recurs perquè crec que els glossadors sempre han estat molt propers al pensament popular, i al mateix temps estan lluny del discurs dominant. Són una minoria selecta, però també la que sempre transforma el món. El poeta intel·lectual sempre és el més insolent, el que pot dir les coses d'una manera més directa.

"Llavors fa servir les gloses com la veu de l'il·lustrat rebel.
"El glosador no és ben bé un il·lustrat. Aquests darrers sempre solen quedar «diluïts» en el poder. El glosador el que fa és recollir la veu del poble perquè s'hi acosta molt, i la reflecteix. Un glosador és una persona de la terra, com per exemple Guillem d'Efak o Martí Pol, que en certa manera són molt assequibles per al gran públic. En aquest sentit les gloses copsen molt bé el sentiment de l'opinió popular, és com una veu que emana de la terra, i que es troba molt acostada a la gent de baix. Jo crec que el glosador és també com un humorista, perquè pot dir moltes coses més que per exemple un periodista. A un periodista se'l jutja estrictament pel que diu o escriu, en canvi un humorista pot jugar més amb el sentit de les paraules, té un altre registre de comunicació. Pot fer servir la ironia, el sarcasme, i fins i tot un component de sadisme subtil. Com he dit, són una minoria capaç de transformar el món.

"També és possible que aquestes gloses expressin l'opinió dels que volen una Mallorca més espanyola.
"Sí, també és possible. Per exemple n'hi ha alguna de l'època d'en Franco, de fet al llibre en surten. Però en general tota la gent que combatia en l'època dels glosadors populars, en època de Llorenç Batle, tota aquesta gent són d'una ideologia republicana i mallorquinista. Per altra part això s'ha d'entendre com un fet normal, ja que aquestes persones estaven més vinculades a les classes obreres, no era gent d'un gran nivell econòmic. Però qui hagi llegit el llibre haurà vist que no només són els glosadors els que influeixen, també hi ha pensadors que a principi de segle fan articles a favor del concert econòmic. I aquests també estan recollint una reivindicació claríssima. Si hi ha qualque poble de l'Estat espanyol que té dret al concert econòmic són les Balears, perquè som la comunitat autònoma més espoliada en termes percentuals. Això és perquè Espanya és un edifici mal construït, el que viu en el centre (Madrid) té la clau dels altres pisos. Entra, es menja les ensaïmades i no dóna compte a ningú. Allò que ells diuen solidaritat no és més que espoliament econòmic.

"És aquest llibre un intent de despullar certs aspectes de la història de Mallorca? 
"Sí, dels Països Catalans en general i de Mallorca en concret. Per exemple, ningú no va aixecar la veu en contra de l'ocupació de Mallorca per part dels Borbons al nostre país. L'any 1715 Mallorca capitula i s'inicien els Decrets de Nova Planta, amb tota una sèrie d'actuacions que s'han de seguir per entendre la història. El llibre el que fa és exposar l'engany, l'estafa històrica que ens han fet i, sobretot, la mentida a la qual ens han acostumat. Al llibre he inclós una cita d'Àngel Guimerà que diu que la llengua i la història «són els dos millors botins pels guanyadors de les guerres». I a nosaltres ens han fet precisament això, ens han usurpat la història, com digué Raimon en el seu moment: «Qui perd els orígens perd la identitat». El que he recollit en el meu llibre és que tant els pobles com les persones tenen dret a viure en pau i en llibertat. Crec que són dues coses per les quals val la pena lluitar, per les quals val la pena enfrontar-se a qui sigui necessari i, fins i tot, donar la vida si fes falta, com algunes de les persones que s'esmenten en el llibre, que han deixat la seva pròpia vida per defensar la pau i la llibertat.

"En el vostre llibre fa esment al terme «autoodi». Podria explicar-lo un mica? 
"Bé, l'autoodi no existeix en realitat, és com un terme que jo faig servir. Però bàsicament consisteix en l'expressió del pensament de l'adversari en boca pròpia. Per exemple, si un negre diu que el pitjor enemic del negre és el mateix negre, està fent el discurs de l'home blanc. Quan una dona diu que el pitjor enemic de les dones són les pròpies fèmines, està fent el discurs masclista. A nosaltres el que ens passa és que estam massa acomplexats, i això és un fet que no es pot negar, ens han inculcat la por. És com qui pateix la síndrome d'Estocolm, que estima tant el seu amo que seria capaç de donar la vida per ell, perquè pensa que aquesta situació és normal. Aquesta és una mica la situació a la qual porten les autonomies. Com han dit alguns autors, la gradualitat és un error, perquè això és com si una persona que estigués encadenada demanàs que cada dia li donassis un tros més de cadena per moure's més. Per això, les autonomies no són més que unes cadenes que poden deixar moure amb més o menys marge, però que sempre te deixen fermades a un estat central. En definitiva el que passa amb l'autoodi és que hi ha molts de mallorquins que tenen la consciència canviada. Però també s'ha de dir que no és per culpa seva, perquè els han inculcat la ignorància des de l'escola. A aquesta darrera qüestió faig bastant referència al llibre.

"Segons apuntau, l'antítesi d'aquest «autoodi» seria la figura de Francesc Macià.
"Doncs sí, perquè aquest home és el símbol de l'autoestima i de la dignitat. Quan els militars destrossaren la redacció del Cu-Cut a Barcelona ell abandonà l'exèrcit i es presentà al marge d'altres opcions propugnant la independència de Catalunya. El que ha de quedar molt clar és que la propugnava dins d'una federació d'estats ibèrics, que també va defensar molta gent de Mallorca. Vivim en un món interconnectat, i no es tracta de crear més fronteres sinó de llevar-ne. La gent es pensa que la independència només significa construir més barreres i més fronteres, però és tot el contrari. El dia que poguem aconseguir un món sense fronteres, banderes o himnes i amb una bona entesa dins de l'àmbit de les cultures, aleshores estarem tots en igualtat. Això és el que defensava Macià. Ell representa l'autoestima i la dignitat. Era una persona amb una clara definició de la seva identitat, no era una persona que es definís per ser «antiqualque cosa». Ell mai no es definia pel que no era, sinó pel que era, i Macià sempre es va definir clarament com català. I, certament, així és com ha de ser, perquè una persona es defineix com «antiqualque cosa» és perquè té un cert dubte.

"El títol del llibre es prou explícit, però quins elements creis que fan pensar que realment ha reeixit aquesta indentitat comuna?
"Hi ha certs aspectes que s'han de tenir en compte. Tenim una certa tendència a criticar les coses que ens agraden, i no les que ens desagraden. És veritat que la majoria de gent continua essent d'una identitat diferent a la que jo defens, però des de fa temps tenim accés a una sèrie de coses com la llengua i la cultura que abans no teníem. Una bona mostra d'això podria ser la bona acollida que ha tengut el llibre entre molta gent. Però tambés és cert que s'ha produït un abús de la nostra comunitat en tots els ordres, tant en el lingüístic com en el cultural.

"Vós afirmau al llibre que la lluita dretes-esquerres ha impossibilitat la unitat d'esforços. Creis que el nacionalisme ha de deixar de banda les ideologies?

"Primer de tot s'ha de tenir en compte que un nacionalisme que aspira a viure dins una altra regió és un regionalisme. Jo defens que un nacionalisme condueixi cap a estructures pròpies de poder i cap a la sobirania, però això no vol dir que s'hagin de tenir totes les competències en absolut. De fet els estats centrals ja estan perdent competències per estructures més àmplies com per exemple la Unió Europea. El que hem de voler és poder decidir les coses. Hi ha persones que defensen la constitució d'un estat federal espanyol ben construït, i això és molt respectable, perquè permetria que cada federació pogués decidir en el seu àmbit.

"Tot i d'aquesta manera seguirien dependent d'un govern central, encara que en menor mesura.
"Tot el món és interdependent. Jo per exemple no necessit una bandera, ni una moneda, ni un exèrcit, la veritat és que no ho necessit. L'única cosa que necessit és que em respectin el meu dret de decidir en pau. Malta, per exemple, és una illa tan petita com Menorca, i en canvi és un Estat independent. Té autogovern, encara que amb matisos, perquè depèn de la Commonwealth i de la Corona Britànica, les necessita. Quasevol de nosaltres pot estar a un edifici compartint coses amb la resta de veïnats. El problema és quan els veïns són dolents i et comencen a fotre. En el nostre cas el veïnat està avesat a actuar malament: entra quan vol, i fa el que li dóna la gana... això no és igualtat, això és sometiment. En aquest sentit crec que tots hauríem de ser iguals. De fet el grau de llibertat que vull pel meu poble és el que vull per qualsevol nació del món. És igual si a això se li diu autonomia, federalisme o independència. Si l'Estat autonòmic actual fos com el que es pretenia fer, en termes d'igualtat i solidaritat entre iguals, a mi em semblaria una posició molt coherent.

"Podríeu explicar una mica la dicotomia internacional / universal que menciona a la seva obra?
"Això és una gracieta que feia en Jaume Vidal Alcover, que ho deia en sentit que ens obliguen a fer les coses dins de la interculturalitat i la localització. Aquestes coses són bones quan pretenen una forma d'equilibri, però no ho són quan pretenen uniformitzar. El sentit que jo critic del terme internacional, és el de voler fer-nos a tots iguals. Hi ha un exemple que és molt bo, que és el de Shakespeare. Ell feia un tipus de teatre regional, però que tractava temes de signe universal. Això seria com dir que per estimar tota la humanitat, primer has d'estimar la teva petita humanitat.

"Vostè ha defensat Heribert Barrera al llibre.
"Sí. Barrera va dir el mateix que va dir Manuel Marín, exvicepresident europeu, a la casa de Cultura de Sa Nostra a Palma, només uns dies després que ell. Va assegurar que si continuava l'actual allau immigratòria, Europa podria perdre les seves arrels. A en Marín no li varen dir res, en canvi a Heribert Barrera el van acusar de nazi, feixista, racista i de no sé quantes coses més. Fins i tot el mateix Marín va reconèixer que va ser injust el que li digueren. No es pot treure una frase seva de context per criminalitzar-lo, i més quan Heribert Barrera és un reconegut lluitador per les llibertats. Ell no va dir en cap moment que es considerava superior a ningú, el que va fer es defensar que és necessari facilitar mecanismes d'integració per als immigrants. Sí que és veritat que la frase que va pronunciar pot ser més o menys afortunada, però una persona no és racista per això.

La identitat reeixida  

La identitat de les Balears és un tema en el qual continua havent discrepàncies. Aquesta petita «esquerda» entre els que defensen les illes integrades dins d'un marc històric català, i aquells que consideren que la seva és una regió sense vincles amb el Principat segueix viva. L'escriptor felanitxer Bartomeu Mestre i Sureda ha volgut posar el seu gra d'arena en aquesta qüestió, amb la publicació del seu nou llibre «La identitat reeixida». Una obra que descobreix alguns aspectes amagats de la història de Mallorca i dels Països Catalans.