Al magistrat del cas Formentera, Antoni Monserrat, li han bastat menys de cinc mesos d'instrucció per arxivar el cas Formentera mitjançant l'acte de dijous passat. Del seu contingut, que necessita d'una lectura molt més assossegada que la que imposa l'actualitat informativa, es pot desprendre fins a quin punt li ha desagradat al jutge convertir-se en un personatge públic i en objecte del desig dels mitjans de comunicació, malgrat les seves maneres impecables amb els periodistes que han seguit de prop el procés.

La resolució, que el propi Monserrat qualifica «d'intensa», està plena de matisos. Així, en la quarta línia acusa el jutge d'Eivissa, José Espinosa, que ha investigat el cas durant dos anys, de declarar-se incompetent i inhibir-se a favor del TSJB després de la imputació de Josep Juan Cardona i Antoni Pastor «amb una manifesta irregularitat processal», per haver admès com a proves els informes dels Segura, que foren obtinguts «mitjançant una substracció i amb la violació de drets constitucionals». Amb aquesta decisió, el magistrat accepta les tesis de Purificación Montalvo, advocada de Javier Mato, que demanà la nul·litat de la causa en el jutjat d'Eivissa, primer, i en el TSJB, en segon terme, perquè «s'havien incorporat al procediment proves il·lícites obtingudes per la vulneració dels drets fonamentals».

El fiscal en cap del TSJB, Antonio de Vicente Tutor, llançà la idea en el seu escrit d'imputació de Jaume Matas i Rosa Estaràs que el procés, al qual qualificà de «gran instrucció», «podia ser etern i amb moltes ramificacions de perfeccionisme». Segons Monserrat, la «gran instrucció» no és altra cosa que «una exhaustiva activitat investigadora» i el perfeccionisme «és el compliment exacte i rigorós del manament jurisprudencial que, en supòsits d'implicació d'aforats i no aforats, procedeix esgotar la investigació». Els possibles temors d'excessiva perllongació de la causa, manifestats pel fiscal, «no tenen fonament a la vista del ritme i intensitat de la instrucció en aquesta seu i de la pròpia resolució».

Antoni Monserrat s'ha llegit els set toms de paper generats pel jutjat d'instrucció d'Eivissa amb la mateixa meticulositat que els quatre diaris que s'editen a Mallorca durant tot aquest temps. Així, quan el 8 de novembre l'acusació particular presentà el seu escrit de recusació basat en una informació publicada en un mitjà, en el qual s'assenyalava que, segons les agendes de Matas, Monserrat era un «interlocutor habitual» del Consolat i que «aquesta amistat» havia possibilitat que la seva filla es presentàs a les passades eleccions en la llista del PP a Calvià, Monserrat s'hagué de sentir especialment irritat. A més de l'acte del 15 de novembre en el qual rebutjà la recusació, el jutge ha recuperat aquesta «disbaratada operació» en l'acte del passat dijous. Les seves argumentacions serien assumides, sense dubtar-ho, per la víctima del cas Bitel, Francesc Quetglas, que està a l'espera que l'Audiència resolgui els recursos presentats contra l'arxiu de la causa.

El magistrat del TSJB considerà que la possessió dels documents de les agendes de Matas per part de terceres persones pogué procedir d'una filtració relacionada amb el cas Bitel. És probable que Antoni Monserrat hagi pogut sentir la mateixa impotència que Francesc Quetglas quan durant dos anys les seves comunicacions privades arribaven des del seu correu informàtic a l'ordinador del Consolat, però quan s'acudeix a la justícia al ciutadà li toca el jutge que li toca, i això «depèn de la sort». El conseller d'Obres Públiques subscriuria les paraules de l'instructor quan, en un dels paràgrafs més durs de la seva resolució, assenyala que «és especialment repugnant al sentit jurídic i ètic la utilització bastarda dels documents per trepitjar intimitats, violar el secret de comunicacions privades i fins treure arguments contra el mateix instructor».

Per Monserrat, han existit «fonaments i sòlids motius» per deduir que s'han produït alguns delictes de descobriment i revelació de secrets, els mateixos que ha investigat durant dos anys el jutjat d'instrucció 9 de Palma en el cas Bitel. L'instructor del cas Formentera arriba a la mateixa decisió: arxivar provisionalment les actuacions, ja que estima que no hi ha motius suficients per acusar ningú. «No consta, ni indiciàriament, qui pogué ser l'autor i, malgrat que s'endevina que la intervenció de la persona que els aportà a la causa pogués ser més rellevant, no existeixen dades que permetin prosseguir amb la investigació».

El jutge lleva importància al fet que hagi estat la defensa del cas Formentera, encapçelada per Rafael Perera, la que hagi tramitat els viatges de les emigrants Inés Sapriza i Paulina Riera, ja que «el més elemental sentit comú assenyala que, en cas d'haver existit una trama, era molt més fàcil acollir-se al còmode recurs de les comissions rogatòries per pal·liar la pressió de ser sotmeses a durs i llargs interrogatoris».