Omo Obakpolor s'enyora. Fa dos anys i mig que va partir de Nigèria, just un mes abans que nasqués el seu segon fill. També té una nina de vuit anys. Fins ara, Omo feia feina com un bou i no pensava en res més que a guanyar doblers per poder enviar als seus. Però, d'un temps ençà, a aquest jove nigerià la distància se li ha fet eterna. Desitja desesperadament que la seva dona es reuneixi amb ell a l'Illa. I tot són emperons, omplir paperassa i més paperassa, i tot per no aconseguir res. La burocràcia va lenta per als immigrants que, com Omo, no tenen els papers de residència definitius. Ell els té prorrogats des del desembre, i això que fa més d'un any i mig que disposa d'un contracte en regla.
Això sí, té la sort de tenir un cap excepcional. Antoni Perelló, de Sucs Bons S. L., una empresa ubicada al polígon de Consell, no ha dubtat gens ni mica a donar una mà a aquest empleat seu. Perelló troba que allò que fa per Omo «no és cap ou amb tres vermells. No hem d'oblidar que nosaltres també hem estat emigrants. La meva padrina tenia tres germans que partiren a fer les amèriques, i això no ho hem d'oblidar». És per aquest mateix motiu que refusa sortir a les fotografies: «El protagonista és ell, no jo», diu convençut. No obstant aquest sentiment, Perelló és un dels comptats empresaris de l'Illa que demostren una certa sensibilitat. Omo el té com si fos el seu pare, i això que el seu de veritat és mort.
També diu de Perelló que és el millor cap que podria tenir mai. «A Omo li digueren que si ningú d'aquí signava una carta de convit, com mentre convidava la seva dona a passar un màxim de tres mesos fora del país i es comprometia a mantenir-la i a fer la repatriació, la deixarien partir. Ell feia comptes tornar-se a casar amb la seva dona a l'Illa perquè no hagués de partir-ne. Però els plans no sortiren bé», recorda Perelló. Antoni Perelló s'oferí per signar la carta i anà a una notaria a firmar-la perquè la dona d'Omo pugui venir. També li avançà diners perquè pagàs el passatge.
Després, enviàrem el document de convit al Consolat espanyol de Nigèria, que és a Lagos. L'esposa d'Omo viatjà fins allà per treure el visat. Però, i aquí torna a aparèixer un altre emperò: necessitava demostrar mitjans econòmics». Per tant, Perelló telefonà al Consolat per aclarir quants de doblers s'havien d'enviar, creia que potser amb 100.000 pessetes o més bastaria, perquè Omo només enviava 8.000, 10.000 o 20.000 pessetes cada mes. Però resultà que havien de demostrar que els darrers sis mesos la família havia tingut ingressos considerables, i això era impossible de demostrar.
