«Nunca fue la nuestra una lengua de imposición sino de encuentro.» Les paraules famoses del monarca espanyol, Joan Carles I, s'estavellen contra les 150 normes legals vigents que el diputat independent per Esquerra Republicana a Catalunya Francesc Ferrer Gironès ha compilat per demostrar que, en efecte, el castellà és llengua forçada a l'Estat. La major part d'aquestes normes obliguen a emprar el castellà; altres «toleren» altres llengües que igualment disposen del rang oficial. L'autor de La persecució política de la llengua catalana parteix de l'article tercer de la Constitució per avalar aquesta tesi, que avui presentarà en conferència a la Banca March de Palma, convidat per l'Obra Cultural Balear.

L'obligatorietat de conèixer la llengua castellana als habitants d'Espanya és la prova fefaent que el castellà és llengua d'imposició, bé que algunes lliçons del mateix article obren la via a entendre que les altres llengües oficials de l'Estat poden gaudir del mateix estatus. En termes directes, emperò, la Constitució imposa el castellà. Segons Ferrer, aquest fet no és irrellevant, perquè «cap constitució europea no diu "llevat ara de la francesa nova" que el coneixement de la llengua sigui obligat». En aquest context, el deure de conèixer el castellà supera el dret constitucional a emprar-lo (dret que es podria traduir com l'admissió de negar-se a utilitzar-lo), apunta Ferrer Gironès.

El polític català "que fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, tot i que abandonà el partit uns anys després del seu naixement" recorda algunes de les principals normes que forcen l'ús exclusiu del castellà en les comunicacions amb l'Administració: és el cas de les Reials Ordres de les Forces Armades, la regulació de les assegurances privades, de la Llei orgànica del Poder Judicial, de la Llei de patents i marques, del Registre de semiconductors... Totes les documentacions en aquestes àrees han de constar en llengua castellana i només en aquesta llengua.

És el mateix cas que ocasiona la Llei del Registre Civil, la del mercantil i de la propietat, la que normalitza les titulacions universitàries i la d'etiquetatge. Això no obstant, Ferrer reconeix que algunes d'aquestes lleis «toleren» una segona llengua oficial. Així, la Llei de l'etiquetatge sobre els medicaments admet la redacció en una llengua diferent de la castellana... amb la condició que aquesta hi sigui present. Aquesta «tolerància» afecta també el Dret administratiu o la Llei de productes perillosos i verinosos, per esmentar dos extrems d'influència quotidiana sobre la societat. Això no obstant, Ferrer Gironès recorda que «en qualsevol cas, aquestes lleis tolerants sempre donen preeminència al castellà»