Pere A. Serra Bauzà, titular del discurs?

Voldria dir-vos que, fa uns 60 anys, jo seia en aquests bancs com a alumne d'aquest col·legi. Un dels records més vius que en guard té relació amb uns exercicis espirituals dirigits pel pare Font i Arbós, que ens explicava amb tota casta de detalls els sofriments i suplicis que patiríem a l'infern, on estàvem condemnats si no fèiem bonda i moríem en pecat mortal. Aleshores aquests suplicis eren incomprensibles, per a mi, però ara els compartesc amb tots vosaltres, ja que sens dubte tenen molt a veure amb la calor que passam tots plegats. Però allò que no ens deia el pare Font i Arbós és que a un dels alumnes li estava reservat un tros de cel. Aquest alumne som jo, i el trosset de cel que em pertoca en vida és gaudir de tants d'amics que m'acompanyen en el moment de ser assenyalat amb aquest gran honor.

Aquest moment em du a rememorar amb un fort sentiment de gratitud els pares dels Sagrats Cors, amb el seu superior, el pare Barceló, i l'hermano Rafel (un magnífic xef, que, si no s'hagués refugiat en aquest convent, hauria pogut exercir el seu art a La Tour d'Argent o a Girardet). Aquest sentiment de gratitud també abasta els professors que tutelaren aquells meus anys escolars, els pares Estrany, Verd, Nicolau i Vanrell. D'aquest darrer me'n queda un record molt viu: em va fer repetir cent vegades que «un zero a l'esquerra no val res», i cada vegada el meu cap s'enduia una bona estamenejada de la seva mà poderosa, grossa, robusta, de pagès del Pla. Tenia raó, el pare Vanrell, però es va equivocar en una cosa: de vegades, un zero a l'esquerra, com som jo, serveix per qualque cosa: ara mateix, per avorrir-vos amb aquestes paraules.

També record amb emoció qui va ser director del col·legi, don Damià Canals, professor de llatí, que em deia sempre que m'aprovava per compassió i que, això no obstant, una vegada em va posar un 10: va ser quan va saber que li havia tret un malnom, el Oso Gris, segurament pels seus cabells blancs i la seva gran corpulència. Va comentar que estava encantat amb aquest malnom, i que mai no n'hi havien tret cap que respongués tan bé a la realitat.

Dels meus companys d'estudis, què voleu que en digui? Massa bé sabeu que alguns d'ells han assolit grans objectius vitals i professionals: delegats d'Hisenda, directors de banc o directors d'escola, per posar-ne tres exemples.

I de mi, encara afectat per l'esbós biogràfic de Catalina Bernat, no sabria què dir-vos més enllà del terreny dels desigs. I el meu desig principal, com a solleric, és que els nostres néts constituesquin una generació d'homes equiparable a la dels nostres padrins. Aquella va ser una generació d'homes i dones emprenedors, capaços, entre altres gestes, d'organitzar un correu marítim regular entre el nostre port i Seta, línia coberta per vaixell que se n'anava carregat de taronges i tornava carregat de progrés per a la nostra ciutat. Aquella generació va fundar un banc, va foradar muntanyes per fer-hi desfilar el tren, va edificar una fàbrica que produïa gas i electricitat... i, sobretot, va aconseguir que Sóller, una vall i un nucli de població aïllats del món i de la bolla, es convertís en un centre ben comunicat, orgull dels sollerics i admiració dels externs. No sé si als nostres néts els podem demanar tant, però em conformaria si em poguessin garantir dues coses: en primer lloc, que sàpiguen conservar els nostres horts de tarongers, aquests horts que ara viuen, tant com aquí, en els museus del món, en pintures de Rusiñol, de Joaquim Mir, de Bernareggi, Cerdà, d'Herwin Hubert, i dels quals parlaren amb entusiasme Charles William Wood, José María de Salverría, Rubén Darío, Jean Baptiste Laurens, Gaston Vuillier i tants d'altres, fins a arribar, per exemple, a Alan Sillitoe. Fa uns dies, passejant per les meves estimades Tanques fins a una finca veïna, sa Grillona, se'm va rompre l'ànima en veure la quantitat de marjades, supòs que de petites finques, totalment seques i amb els tarongers morts per falta d'atenció i, en definitiva, per falta d'amor. Vaig pensar que tal vegada els nostres fills, inevitablement ocupats en qüestions que consideren més peremptòries, hauran de deixar als seus fills la tasca de reconstrucció i recuperació del més bell escenari del món, la nostra vall.

En segon lloc, i en relació amb el punt anterior, també els nostres néts haurien d'assumir el compromís de restaurar-ne aquell color gris de plata vella que tenien les nostres muntanyes altre temps i que podeu contemplar en algunes pintures de Juli Ramis. Les portadores d'aquest color eren les oliveres, que sense pausa cedeixen el seu lloc al verd dels pins, uns pins depredadors que, com un nou genet de l'Apocalipsi, tot s'ho menja, tot ho destrossa, amb l'agreujant que és un invasor, que no és un arbre d'aquí, com ho és l'obscura i patriarcal alzina. Ara, quan començ a notar que les ales ja em pesen, la més gran alegria que podria tenir seria veure que es fa alguna cosa destinada a resoldre aquests problemes, a assegurar la pervivència de Sóller en l'estat en què les persones de la meva edat la vàrem estimar.

Per acabar, i per reiterar el meu agraïment, vull que consti en aquest acte la meva disposició a donar suport a qualsevol iniciativa en bé de la nostra ciutat. Si aquesta manifestació té un caràcter genèric, també la vull relacionar més específicament amb una petita anècdota: una de les primeres felicitacions que vaig rebre per aquest nomenament va ser la de Pere Sampol, portaveu del grup parlamentari de PSM-Nacionalistes de Mallorca i vicepresident del Govern de les Illes Balears. Per cert, em va telefonar a les nou, potser una mica prest per a qui sempre ha fet feina de matinada. És el cas que em va dir: «Pere, aquesta distinció és molt més valuosa que qualsevol altra que et puguin atorgar institucions o entitats de Madrid o d'onsevulla, perquè als humans allò que més ens costa és reconèixer els mèrits dels nostres paisans». Li havia agraït aquestes paraules, per altra part plenes de raó. Cert. I això m'obliga a sentir-me encara més agraït i obligat.

I res més. Gràcies per la vostra atenció.