Acostumen a anar bruts, ja que no tenen cap lloc on rentar-se. Els seus cabells, massa llargs i sempre llardosos, estan descambuixats. La punta del nas vermellenca i els ulls líquids i brillants són uns altres dels seus trets característics. Sempre duen molta roba, fins i tot a l'estiu, ja que no poden guardar-la enlloc, i viuen absolutament apartats de la informació d'actualitat.

El seu rellotge s'aturà des del moment que es varen enfonsar les seves vides, i ara es dediquen a sobreviure i, principalment, a oblidar. Són alcohòlics, i són indigents. L'única llar que coneixen és el carrer, i el seu llit, lluny de ser tou, és qualsevol portal, un banc o, si hi ha sort i la Policia no els va a destorbar, algun caixer automàtic.

La gent els mira malament, els menysprea i fins i tot els maltracta. Però el seu món, que es redueix a un parell de cartrons que els protegeixen del fred i a una ampolla de beguda sempre buida, és l'únic que els queda a aquests desheretats de la societat i oblidats per les institucions.

Cadascuna de les vides d'aquests homes i dones podria aportar el dramatisme i la cruesa suficient com per fer una novel·la urbana o una pel·lícula d'èxit. Pep, Pepe el aspirina al carrer, n'és un exemple. L'home, apotecari de professió, viu al carrer des de fa anys. El seu rostre, demacrat i solcat per arrugues profundes, no és precisament el d'un home de només 49 anys, però el fred, la fam i el carrer l'han convertit en un ancià, almanco en aparença.