No hi ha temps que no torn, proclama la saviesa popular. Un bon grapat de llubiners, alguns d'ells ben joves, volgueren fer ús d'aquesta dita per recordar, a fi que no es perdés, les dures diades de batre i de segar d'antany. Llorenç Torrens, un dels organitzadors, recorda que la iniciativa sorgí fa aproximadament mig any. Segons Torrens, «en primer lloc vàrem haver de demanar una finca, ja que no disposàvem de cap per poder dur a terme allò que ens havíem proposat. Llavors, llauràrem el terreny amb l'arada amb rodes i finalment hi sembràrem l'ordi».

Un cop fetes aquestes primeres tasques i fent cas al refrany que diu que «sembraràs quan podràs, i per sant Joan segaràs», arribà l'hora de segar. De ben prest, la colla de segadors inicia la jornada. Les bèsties i les dues màquines de segar, a les quals els donen els darrers retocs, esperen que la diada s'enceti.

Un rere l'altre, són un bon grapat, es van reemplaçant, ja que no volen perdre l'ocasió de retirar amb l'aspi les gavelles que llavors serviran per fer les garbes. Els de més edat, que han estat convidats a la jornada festiva, no perden detall del que fan els més joves i hi intervenen i assessoren els aprenents si consideren que no van pel camí correcte.

El temps s'escola i a alguns sembla que el cansament els fa acte de presència, tot recordant una glosa recollida a Llubí que diu: «Jesús, que tenc de seguera!/ Poques ganes de segar!/ Saps on voldria estar?/ Damunt cadira, ben pla/ amb bon respatler darrere». La inexperiència i la calor no han estat impediment per donar per acabada la jornada.