Pendents que es posin em marxa les grans infraestructures de la planta dessaladora i la canalització de la Costera, les Illes Balears són a la coa de les comunitats autònomes de l'Estat pel que fa a inversió en captació i distribució d'aigües. Fent la lectura inversa, és l'única comunitat que fins ara ha gastat més en depuració que en captació i distribució.

La forta inversió en depuració, finançada parcialment pel ja famós cànon de l'aigua que es cobra a tots els usuaris, ha permès que la nostra comunitat sigui la capdavantera a no vessar líquids residuals a la mar, torrents o abocadors sense control. La frase «no tiram ni una gota d'aigua residual a la mar» s'ha convertit en habitual i, descomptant algunes excepcions aïllades on s'actua de manera irregular, es podria dir que és certa.

La decidida aposta del Govern balear per la depuració de les aigües residuals tingué el seu origen en la necessitat d'oferir una costa i, sobretot, unes platges d'aigües netes de cara al turisme. Havent aconseguit pràcticament un cent per cent de depuració, els objectius són ara uns altres, com per exemple l'aprofitament de les aigües tractades per al reg agrícola. En aquest sentit, ja s'han posat en marxa ambiciosos projectes de distribució d'aigües depurades entre les zones agrícoles, comptant amb finançament del Govern central.

No obstant això, l'aposta decidida per la depuració ha suposat un encariment del preu de l'aigua de les Illes. La mitjana balear se situa en les 289 pessetes per metre cúbic o tona, 60 pessetes més que la mitjana estatal (229). Així, les Balears són la cinquena comunitat més cara en el preu de producció de l'aigua, després de comunitats, per dir-ho d'alguna manera, seques: les Illes Canàries (406 pessetes per metre cúbic), Múrcia (362) i Ceuta i Melilla (323). A continuació ve Catalunya, que ja no és tan seca, amb 317 pessetes per tona, i després les Balears.