Vicent Partal Montesinos, fundador i director del diari VilaWeb, parla en aquesta entrevista, feta el dilluns 12 de febrer de 2024, del present i el futur del periodisme, de política nacional i internacional i de les eleccions gallegues que se celebren aquest diumenge.

El periodisme de qualitat, independent i sense subvencions, té futur?

Crec que és l'únic futur. Ara mateix hi ha tres formats per fer periodisme, em sembla a mi. Un és viure de la publicitat, que cada vegada és més difícil, perquè la fragmentació de la publicitat és enorme. El pescaclics pot significar uns ingressos publicitaris, però això, sobretot amb la intel·ligència artificial crec que desapareixerà, perquè hi haurà una explosió encara més gran de productes que recorreran a eixe recurs, que al final és finit. No li veig molt de futur a això. N'hi ha un segon, que aquest sí que té futur, el que passa és que no sé si això és periodisme, que és dependre de les institucions, del periodisme de partit. El partit et paga, és igual si traus diners o no, perquè el diner públic et subvenciona. Això és el que està passant molt a Catalunya. La tercera fórmula és la subscripció, dependre del lector. Bé, subscripció o comunitat, hi ha matisos, a VilaWeb hem apostat per la comunitat.

Nosaltres, per exemple, vivim bàsicament dels 25.000 subscriptors que tenim. Aquesta és la via que jo crec que és més sostenible i més clara de cara al futur. Viure de les institucions té molts riscos i no és periodisme, al final acaba sent una altra cosa, i la via dels anuncis, ha funcionat amb el pescaclics, però està deixant de funcionar.

La qualitat del periodisme millorarà amb l’arribada de la IA?

No necessàriament. Crec que la IA és la revolució més gran que hi ha hagut, superior a la d’internet. Un diari fet sense humans, avui en dia ja és factible, i d’aquí 5-10 anys, sens dubte. Això provocarà una explosió de mitjans. Bé, mitjans o el que siga, no sé com li haurem de dir a això, però és molt evident que si ara el paquet publicitari se'l reparteixen 100, se'l passaran a repartir 1000 o 10.000. I, per tant, el paquet publicitari baixarà.

El model de VilaWeb també és diferent del d’altres mitjans en la distribució al territori.

Sí, nosaltres, tant l’Assumpció, la meua parella i sòcia, com jo, teníem molt de recel al periodisme que s’estava fent al país. I d'alguna forma, nosaltres havíem intentat fer un diari en paper abans de fer VilaWeb, però allò era impossible. Volíem fer un periodisme rigorós i de qualitat, i sabent qui eren els nostres lectors: la població catalanoparlant. Per tant, per a nosaltres qualsevol lector és important, tant hi fa si és de Badalona, de Sa Pobla o de Bétera, i s’ha de veure reflectit en les pàgines del seu diari. VilaWeb no és un producte de Barcelona, és un producte nacional de tots els Països Catalans. És evident que tenim unes idees polítiques, això ho sap tothom, però el factor principal és el periodístic.

Passant a parlar de política, País Valencià i Illes: Per què tant dins Compromís com dins MÉS estan guanyant terreny els partits menys nacionalistes, com és el cas d’Iniciativa?

S’està produint una situació arreu d’Europa en què l’esquerra s’està tornant molt mediocre, i això fa que perden de vista els seus horitzons tradicionals, i busquen, com siga, vendre el seu producte el més fàcil possible. Això converteix la política en una cosa molt estranya. Aquí tenim Compromís i MÉS que s’apunten a Sumar, no se sap per què, i acaben perdent tot el que tenien. És a dir, de la unitat del Poble Valencià a Compromís hi ha un salt molt gran. Això és un fenomen molt complex que té a veure molt amb la professionalització de la política: des de fa uns anys els partits polítics s'han convertit en empreses, en grans empreses. I a través de les joventuts i a través dels politòlegs, bàsicament, ha emergit la figura d'un tipus de persona que ha fet de la política la seua carrera. El president Aragonès és un exemple claríssim. 40 anys i president, i no ha treballat mai en res que no siga relacionat amb la política. Això està passant sobretot a l’esquerra, i genera un model en el qual l’important és mantenir l’estructura de partit i no el projecte de país o de societat.

El president Aragonès té projecte de país?

El president Aragonès el conec de fa molts anys. Sé que és una persona honrada i que creu en el país, però la major part del seu partit està atrapat en aquesta dinàmica que et descrivia abans. Ell, crec que és una excepció dins el seu partit, però no té marge de maniobra.

L’extrema dreta està guanyant la batalla cultural?

Sí.

Què pot fer l’esquerra per revertir-ho?

Jo crec que ara ja res. L’esquerra, des de fa molts anys, ha pervertit el seu sentit.

Quan Mitterrand guanya les eleccions, als anys 80, ho fa amb un programa d’esquerres. Al cap d’un any i escaig, de sobte, fa un gir que ara en diríem neoliberal i demana a la fundació Nova Terra que definisca la nova manera de ser de l’esquerra. Aquesta ve a dir que la classe obrera és reaccionària i el que hem de fer és generar un model nou on l’esquerra s’apodera de l’Estat i crea un dumping econòmic molt gran entre els que viuen de l’administració i els que viuen de la feina privada. També s’apropia de les metròpolis, perquè són les creadores d’imatges. Això ha passat a París i està passant a Barcelona. La ciutat expulsa la gent normal, que no hi pot viure perquè el decalatge econòmic amb la gent que viu de l’estat és molt gran. Per justificar això el que cal fer és crear un model de combat cultural on nosaltres ens posem en un extrem, i tots els que no pensen com nosaltres són uns feixistes. Així, cada dia es defensen coses més absurdes i es rebutja qualsevol plantejament de classe.

En quins temes ha passat això?

Aquí ha caigut el feminisme o el tema de la migració. L’esquerra no fa anàlisi de la realitat, i aleshores comencen a perdre sentit totes les coses. Per exemple, la cançó 'Zorra' és una barbaritat, l’esquerra l’hauria de criticar, però no ho critica perquè són dels nostres. Ja no importa el què sinó qui ho diu. Tens a l'esquerra europea defensant el vel islàmic, quan a l'Iran estan matant dones per treure-se'l. Això quin contrasentit és? Quan ja entren aquestes polèmiques absurdes: no existeixen homes ni dones, tindre penis no vol dir res… quan entren en situacions que ataquen el sentit comú de la població, clar, la gent diu: «estos tios estan bojos». A més, aquesta esquerra ha quedat tan atrapada que quan hi ha una revolució, com el 2017 a Catalunya, no la veu.

Quin paper hi juga l’extrema dreta?

Clar, llavors, quan arribem a eixa situació, per desgràcia, l'extrema dreta, per la cara dura que han tingut sempre, són els únics que diuen que cal cremar-ho tot. Aleshores, una part de la població més poc conscienciada o amb poca capacitat analítica no veu problema en votar-los. Perquè l’esquerra no fa res. Hem arribat a un punt en què tindre un sou no et garanteix poder viure. Això era increïble, era impensable abans.

És preocupant Aliança Catalana?

És un tema molt preocupant. A més, li estan fent la campanya entre tots. Quan el racisme s’instal·la en un país és el pitjor que li pot passar. S’ha de poder discutir sobre els problemes que genera la migració, jo soc partidari al 100% d'obrir les fronteres, però això no vol dir que no siga conscient que es generen problemes seriosos. Quan Junts expressa que no pot ser que una persona reincident que ha fet 300 atracaments continue al carrer, jo crec que això no és racisme, és una cosa molt sensata.

Com ha d'afrontar el catalanisme el discurs migratori?

Hi ha dues coses importants. La primera és no perdre de vista que els catalans som un país de pas, que ha demostrat al llarg de la història que creix integrant la gent que ve de fora, i això ho hem de seguir fent. Després, el tema de la migració avui és el gran problema d'Europa, i s’han fet moltes coses que jo crec que no s’han fet ben fetes. S’ha de reordenar d’alguna manera el fenomen migratori i aconseguir que no impacte negativament en la població local. El que passa és que crec que hem arribat tard perquè ara ja és pràcticament impossible arreglar això.

Vull dir, el catalanisme ha de tenir molt clar que Aliança Catalana no és un partit independentista, és un partit d’extrema dreta que s’aprofita de l’independentisme. El catalanisme ha de ser molt conscient que l’extrema dreta és una barrera que no es pot trepitjar. No és una ideologia com una altra: per l’odi que genera, per la irracionalitat…

Ara ja parlant de política internacional, la Unió Europea està condemnada a la desintegració?

Espere que no, no m’agradaria, però això és un vaixell sense capità, en bona part pel dèficit democràtic de la UE. Em fa la sensació que a la Unió Europea li vindrà un període molt difícil. Tot dependrà molt, per exemple, de si Trump guanya als Estats Units, com sembla clarament que passarà, i si abandona Ucraïna, l'OTAN… La pressió de Rússia pot créixer molt i la Unió Europea patirà. Venen uns mesos i uns anys realment molt complicats.

L’episodi que viu ara Àfrica està fent recular la influència francesa?

La influència francesa s'està perdent, clarament. Avui, per exemple, Mali i Burkina Faso han decidit deixar el franc centreafricà. Això, bé, serà més complicat del que sembla.

Es pot parlar d’un nou episodi anticolonial?

La influència russa i xinesa estan jugant les seues cartes a partir d’incitar a una lectura anticolonial, que sempre té molta prèdica a l’Àfrica, però no estic segur que això siga una revolta anticolonial a l’estil de la que van protagonitzar els grans líders del renaixement africà. El món està tornant a una confrontació que serà multipolar, i Rússia, Xina, pot ser l'Índia i molts països africans cauran d'un mateix bàndol contra la Unió Europea i els Estats Units.

L'Índia caurà del bloc de Rússia i Xina?

Sí, fixa’t que l'Índia està entrant en un procés molt semblant al de la Xina i Rússia: molt d’autoritarisme i nacionalisme exacerbat hindú que Modi proposa. S’està acostant molt al model Xi Jinping i al model Putin. Per tant, crec que serà bastant inevitable que caiguen del mateix bàndol.

Anant al centre de l’actualitat, al Pròxim Orient, a Israel i Palestina, creis que la solució dels dos estats podria resoldre el conflicte històric?

Mentre algú no tinga una idea millor crec que és l'única solució possible. El problema és que no sé si han fet tard tots plegats. Això, però, vol dir desmantellar els colons a Cisjordània, per exemple, que això seria un cristo, i no t’explique la situació a Gaza. Dos estats, els dos amb capital a Jerusalem, i és que no se m'acut quina solució hi ha, sinó.

Diumenge hi ha les eleccions gallegues, hi ha possibilitat de canvi a la Xunta?

Els sondatges diuen que hi ha una possibilitat de canvi, però soc molt escèptic, perquè els sondatges es fan per orientar el vot. Veig un parell d’incògnites grans. La primera és el paper de Democracia Orensana. Si acaba traient un diputat, la capacitat de pressió i de compra del PP serà infinita. Després, hi ha el tema del vot exterior. Hi ha prop de mig milió de gallecs que viuen a l’estranger, sobretot a Argentina, Estats Units, a l'Uruguai, que decidiran l’últim diputat.

Si hi hagués canvi, el BNG seria capaç de dur endavant polítiques que apuntessin cap a l'autodeterminació?

Això és el que no sabem. L’Ana Pontón és un exemple d'això que et deia abans: joventuts, politòloga, no ha treballat mai. Després, clar, haurà de fer un govern de coalició amb el PSOE, i serà important la diferència d’escons entre ells. Ara bé, seria molt important que el BNG tingués la presidència a Galícia, seria històric. A més, podríem tenir una situació en la qual tant als Països Catalans, com Euskadi i Galícia, els tres, tornaren a estar en una situació de molta tensió amb l'Estat. Seria molt interessant.

Bé, parlant de temes més personals, quins són els vostres referents intel·lectuals?

Per a mi, és fonamental Joan Fuster, no només pel que diu i escriu, que evidentment marca la meua vida, sinó per la seua actitud, aquesta idea d’aconseguir l’excel·lència. Després, internacionalment la Hannah Arendt, Albert Camús, tota aquesta esquerra no dogmàtica. També Raymond Aron, m’interessa molt. Sobretot gent que tinga idees.

Quins són els vostres tres llibres preferits?

Evidentment, 'Nosaltres els valencians' va canviar la meua vida. El millor llibre de periodisme que crec que s’ha escrit mai és un llibre de John Cornwell, 'Com un lladre en la nit', sobre l’assassinat de Joan Pau I. Hi ha un llibre, que sempre m’ha agradat molt, 'Les nou nacions d’Amèrica del Nord', de Joel Garreau. I, el llibre que m’hauria agradat escriure és la biografia de Martí Luter de Lucien Febvre, és brutal.

Joan Fuster diu que 'Nosaltres els valencians' és el llibre que l’hi hauria agradat llegir, quin és el llibre que us agradaria llegir i encara no existeix?

Segurament una actualització de Nosaltres els Valencians jo crec que és necessària, però ara ja amb una visió de Països Catalans. Crec que això és necessari i no existeix.