L'estrambòtic director de cinema Woody Allen sempre s'ha caracteritzat pel fet de donar un protagonisme especial als personatges femenins. Això no sorprèn, perquè altres realitzadors famosos, com són Hitchcock i Almodóvar, també tenen una gran galeria cinematogràfica basada en les dones, com és el cas de les conegudes "noies Almodóvar" del director manxec. Però la fixació per les dones del cineasta novaiorquès és misògina, com la ja ben coneguda d'Alfred Hitchcock, o simplement vol retre un homenatge als seus personatges femenins i a les dones en general, ben igual que Pedro Almodóvar?
Moltes de les pel·lícules d'Allen duen al títol un nom femení o hi fan una clara referència, com ara Annie Hall (1977), Una altra dona (1988) i Hannah i les seves germanes (1986), però les dones que hi apareixen no estan marcades per cap patró maniqueu, com les explosives rosses que sortien als films de Hitchcook. Les muses de Woody Allen són ben diferents. Diane Keaton, per exemple, va mantenir sempre el perfil de dona intel·lectualment desafiant i difícil de ser subordinada per un home, una actitud molt diferent de qualsevol pensament retrògrad.
Les intèrprets que actuen en els treballs d'Allen són atractives i belles, però tenen altres característiques que no es basen tan sols en la perfecció del cos o del rostre. A diferència de Hitchcook, el director nord-americà cerca, a més de la bellesa, els sentiments i la psicologia de les dones, un fet que és certament poc habitual en el context actual.
Allen i el determinisme
Woody Allen sempre s'ha caracteritzat per les anàlisis psicosocials que fa de les dones: n'estudia les necessitats, les frustacions, la seva manera d'estimar, el món que les envolta... és a dir, que les protagonistes es comporten així perquè les circumstàncies les han fetes així. Es tracta del determinisme cinematogràfic del segle XXI. Per la seva banda, els qui acusen Allen de misogin tenen els seus arguments, perquè en films com ara Manhattan (1979) i el recent Vicky Cristina Barcelona (2008), diferents dones giraven entorn d'un sol home, la qual cosa provoca que sovint es pensi que la seva obra té tints masclistes i, fins i tot, misògins.
Si en posam com a exemple Vicky Cristina Barcelona, els quatre personatges femenins, Scarlett Johansson, Penélope Cruz, Rebecca Hall i Patricia Clarkson, hi encarnen l'apassionada, la neuròtica, la cerebral i la descreguda, respectivament. Les tres primeres hi apareixen subordinades pel paper d'home dominant, representat per Javier Bardem. Les dones no en surten gaire ben parades, però, i l'home? L'home, per sort o per desgràcia, tampoc. En certa mesura, el cinema del director nord-americà no es pot considerar misogin, ni tan sols masclista. Es tracta d'una obra capaç de deixar entendre el món femení gràcies a les circumstàncies que l'envolten. Woody Allen hi intenta plasmar el món de les dones i això ens hauria de fer recapacitar: és masclista, el seu cinema, o són masclistes les circumstàncies que envolten les dones?
