Hi ha una part del cervell que s’activa amb certes cançons del passat. Uns arpegis. El primer single. La veu del solista. I és que l’educació sentimenal dels humans perdura amb el pas del temps. Si no és així, on éreu quan escoltàreu per primer pic All you need is love? I amb qui baillàveu mentre sonava, de fons, She loves you?

Científics de la Universitat de Leeds s’han proposat investigar el cervell des d’un nou vessant: la memòria de l’evocació. El seu objectiu no és un altre que analitzar com la música pot ajudar a recordar, de manera molt fàcil, períodes del passat.

Així és que han començat una recerca internacional de records de gent anònima, sempre basat en The Beatles. Cerquen tot el que un fan memoritza sobre el dia en què, per exemple, va escoltar un single. O el moment en què comprà un dels seus discs de vinil, o anà a un concert de la banda de Liverpool.

Tot i que els investigadors anglesos no han passat més enllà de la fase de recerca, ja són públics molts dels records que han estat enviats a la Universitat. Una ciutadana anglesa de 44 anys recorda:

"Vaig veure un al·lot, quan tenia 16 anys, que entrava per la porta de l’escola. Duia el single d’All you need is love a la mà, i vaig pensar: Aquest serà el meu marit". De fet, "enguany fem el 25è aniversari de casats", confessa l’antiga escolar enamoradissa. Tot elque necessites és amor. Un títol que queda a la memòria de diferents generacions.

La següent història pertany a una colla d’amics. I era l’any 1967. "Aquell estiu acabàrem l’escola i, per tant, havíem de marxar poc després a la universitat. Sabíem que seria una de les darreres vegades que estaríem junts, anàrem al nord de l’illa, a Lake District".

Ja des de bon matí, però, feia molt mal temps. "Quan vàrem arribar a un petita taverna, on ens resguardàrem de la pluja, vàrem comencar a cantar All you need is love abans de brindar. I algú afegí a la tornada: ‘I una mica de bon temps’. Deixà de ploure, però encara avui no puc escoltar la cançó sense afegir mentalment el nostre "and some sunny day".

Els records, tanmateix, poden ésser durs i fastigosos. "Jo era fill d’una família d’irlandesos forasters i discutir era la millor cosa que sabien fer. Sempre posaven la ràdio perquè no els sentissin cridar, i la ràdio sempre entonava The Beatles". Sobretot, recorda, Luxemburg and the pirates. Fou així què, en el decurs dels anys de després "no podia escoltar-los sense que m’envaís la malenconia". De vegades, fins i tot, "veia –amb prou ràbia– alguns membres dels Beatles per Carnaby Street or in the White Rolls".

No fou fins que, quan vivia a Marble Bar, West Aus sentí la notícia de l’assassinat de John Lennon. "Vaig plorar de tristesa". Començava a suportar una mica més The Beatles, a empatitzar amb ells, però haguè d’anar a viure a Austràlia, des d’on escriu, per no tornar deprimit mentre sentia Luxemburg and the pirates".

"Jo el vaig veure un pic"

Fins i tot hi va haver trobades personals amb els ídols, els Fab four (els quatre fabulosos). Un irlandès que va viure a Abbey Road durant més de 30 anys recorda el seu veí, Paul McCartney.

"Vivia en un edifici taronja, del color de les teules. Sortia sovint amb el cotxe del garatge i en una ocasió es trobà el pas dificultat per un bus escolar de visita a la Gran Ciutat".

Un nin, l’únic, veié la figura de McCartney dins del cotxe. Però de la sopresa quedà mut. "Quan finalment el beatle se n’anà, el nin els explicà el que havia vist, però tohom es va riure d’ell. ‘Dus deu minuts a Londres i ja creus haver vist un beatle?’, li digueren".

"M’ho vaig pensar, però al final m’hi vaig apropar i els vaig dir: ‘Clar que ho ha vist, perquè tan sols ell prestava atenció a allò important".