El Govern espanyol reitera la imposició del castellà en la senyalització viària

Una d'aquestes, un reial decret del 17 de juny que modifica el reglament general de circulació per a introduir-hi canvis en matèria de senyalització i que, tanmateix, manté íntegrament l'article 138, que fixa que «les indicacions escrites que s'incloguin o acompanyin els panells de senyalització de les vies públiques, i inscripcions, han de figurar en idioma castellà i, a més, en la llengua oficial de la comunitat autònoma reconeguda a l'estatut d'autonomia respectiu, quan el senyal sigui ubicat en l'àmbit territorial de la comunitat esmentada». El reial decret, per tant, perd l'oportunitat d'esmenar aquesta jerarquia entre llengües. D'un costat, el castellà ha de ser utilitzat obligatòriament arreu del territori estatal, dins i fora del seu domini lingüístic; de l'altre costat, el català només s'ha d'utilitzar allà on sigui oficial per virtut d'un estatut d'autonomia (i no en tots els territoris catalanoparlants és oficial: a la Franja de Ponent l'únic idioma oficial és el castellà).

En aquest article, a més, hi ha un segon apartat que estableix que «els nuclis de població i els altres topònims han de ser designats en la seva denominació oficial i, quan fos necessari a efectes d'identificació, en castellà». Es tracta, per tant, d'una garantia per als castellanoparlants que no es fa extensiva als catalanoparlants. Així, a la regla general d'usar els topònims oficials en la senyalització, s'hi afegeix una matisació: quan l'ús del topònim oficial pugui dificultar la «identificació», haurà d'anar acompanyat de la versió en castellà. Per exemple, si es considerés que 'Eivissa' o 'Lleida' poden induir a confusió, caldria afegir en la senyalització 'Ibiza' o 'Lérida'. Per contra, no es preveu la possibilitat d'incloure les denominacions 'Saragossa' o 'Sant Jaume de Galícia' en els senyals; la norma parteix de la noció que el ciutadà «normal» és el castellanoparlant. En aquest sentit, la Plataforma considera que «cal tenir present que si, en general, la ciutadania està més familiaritzada amb les denominacions castellanes que amb les catalanes, és perquè l'Estat ha intervingut activament per estendre el castellà, la cultura castellana i els referents que li són propis».

58 normes discriminatòries el primer trimestre, i 218 durant el 2024

«La normativa lingüísticament discriminatòria és definitòria del règim constitucional actual i, en aquest sentit, s'aprova de manera continuada», assenyala la Plataforma per la Llengua. El primer trimestre de 2025 s'havien aprovat 58 normes d'aquesta mena i al llarg del 2024 se n'havien aprovat 218. La normativa discriminatòria que apareix regularment al BOE prové tant de les institucions generals de l'Estat espanyol com de les europees. Tanmateix, en darrera instància respon a una voluntat política espanyola. En primer lloc, la Constitució espanyola de 1978 proclama el castellà llengua oficial de l'Estat en exclusiva. En segon lloc, el Govern espanyol no va reclamar que el català fos una llengua oficial comunitària quan es va produir l'adhesió d'Espanya a les Comunitats Europees l'any 1986. Els darrers dos anys, el govern de Pedro Sánchez s'ha compromès amb aquest objectiu, però no ha reeixit per l'oposició activa del PP, el principal partit de l'oposició. El segon trimestre de 2025, 25 de les 36 normes eren d'origen estatal, 10 d'origen europeu i una havia estat aprovada en el si d'una organització internacional, concretament l'Organització Intergovernamental per als Transports Internacionals per Ferrocarril.

«La jerarquia entre llengües, la primacia del castellà i la identificació d'aquest idioma amb la generalitat dels ciutadans i amb l'Estat en el seu conjunt responen a les concepcions supremacistes del nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol, molt lligat al poder estatal, ha designat tradicionalment el castellà com a llengua 'nacional' i 'comuna' d'Espanya, en contraposició a uns idiomes 'regionals' o 'particulars' entre els quals hi hauria el català», remarca la Plataforma. A més, apunta que aquest esquema «s'ha bastit sobre teories negacionistes i revisionistes, segons les quals el castellà s'hauria expandit de manera natural per virtut de la seva superioritat intrínseca, i hauria estat adoptat al segle XV lliurement pels parlants de català. En realitat, al domini lingüístic del català, el castellà ha estat fins al segle XX una llengua poc coneguda, molt vinculada al poder polític, a l'administració i a l'estament militar».

«La Constitució espanyola de 1978 reprodueix l'esquema jeràrquic del nacionalisme espanyol; tot i que és més inclusiva que els règims anteriors i permet l'oficialitat territorial dels idiomes autòctons diferents del castellà, fa d'aquest l'únic idioma oficial del conjunt de l'Estat, imposa a tots els ciutadans el deure de conèixer-lo i els reconeix el dret d'usar-lo. La legislació ordinària s'adapta a aquesta distribució del reconeixement i la reforça de manera constant», conclou la Plataforma per la Llengua.