La jugada els ha sortit bé. Avançaren les eleccions perquè no xoquessin amb les catalanes i, sobretot, amb el dret de decidir. El coronavirus ha ajornat la votació fins al juliol, però els partits que volien romandre al poder han complert l’objectiu: han aconseguit fàcilment la majoria absoluta que no han tingut fins ara. Quatre anys més de PNB i de la seva crossa «socialista». El PSOE ha de menester el PNB a Espanya i el PNB ha de menester el PSOE a la Comunitat Autònoma Basca (CAB). Punt.
La llarga llista de casos de corrupció de la legislatura passada (De Miguel, Víctor Bravo, Alonsotegi, Montai, els exàmens d’Osakidetza, Margüello, la planta de purins de Karrantza, casos Hiriko i Epsilon...), les irregularitats que ha fet emergir el desastre de Zaldibar i els dos cossos que encara estan soterrats, la qüestionable gestió de la pandèmia del coronavirus, el xoc constant i violent amb la majoria sindical, l’enèsim ajornament del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia, la independència de Catalunya i el paper d’Urkullu... En aquesta legislatura, s’ha vist el PNB incòmode i amb les vergonyes al descobert, una cosa que no és gens habitual. A sobre, alguns d’aquests casos s’han esdevingut durant els darrers mesos, en vigílies de les eleccions, l’època de què els partits tenen més cura. A més, gairebé la meitat de ciutadans ha quedat a casa, la qual cosa ha dut l’abstenció a un nivell històric: el 47,14%.
Tot això. Però tanmateix. Tot i així. Desgast zero. Més encara: la parella de fet PNB-PSE ha sortit més reforçada que ara fa quatre anys. El PNB ha guanyat tres escons i en [percentatge de] vots, un punt i mig (39,12%), el PSE, un escó i un 1,7% (13,64%).
La pregunta que ha passat pel cap de molts: «Després de veure tot això, què ha de passar perquè es desgastin el PNB i el seu model?» Però no és més preocupant que això el fet que abans de les eleccions tots donéssim per sabut quins en serien els guanyadors?
Alternativa?
EH Bildu té raons per alegrar-se. Tot i que l’abstenció ha crescut terriblement, és l’únic partit que ha augmentat en quantitat de vots (+23.000), juntament amb Vox (+16.800). Ha aconseguit quatre escons més (22) i ha millorat en sis punts i mig els resultats de 2016 (27,84%). No està malament. Però no n’hi ha prou. En la política institucional, a més de recollir vots, mana la formació de majories. I, en aquestes eleccions, el bloc d’esquerra ha retrocedit. L’any 2016, el PNB i el PSE van aconseguir el 49,60% dels vots, i EH Bildu i Podemos, el 36,12%. A les darreres eleccions, el tàndem PNB-PSE, el 52,76% i EH Bildu-Podemos, el 35,87%. És clar, en això hi té molt a veure el fet que el partit de Miren Gorrotxategi s’hagi esberlat, tant per dins com a les eleccions: ha perdut cinc parlamentaris i sis punts i mig (8,03%). En aquestes eleccions, només Carlos Iturgaiz ha tingut la capacitat d’aconseguir una pèrdua d’aquesta grandària. Així, doncs, la suma de forces d’esquerra continua sense opcions de formar una alternativa al Parlament d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa. Queden lluny els temps de 2012, quan EH Bildu volia disputar l’hegemonia al PNB, o quan el sorgiment de Podemos eixamplà el mapa de coalicions possibles. Per si de cas, no cal dir que un govern que aplegui EH Bildu i el PSE és, ara com ara, pura quimera, tant com definir els «socialistes» com un partit d’esquerra.
Euskadi dempeus [lema del PNB a la campanya]. Així continuarem durant quatre anys, almenys tant com durant els quatre darrers, però amb la crisi econòmica picant a la porta. El paradigma de centralitat, estabilitat i moderació que no té parió a Europa tindrà l’oportunitat de governar còmodament durant quatre anys. Però, ves, als abertzale nostàlgics crònics sempre els quedarà l’exercici de pura matemàtica que diu que la composició del Parlament de la CAB és «més abertzale que mai».
Argia, 19 de juliol de 2020
