L'Uruguai, eleccions generals, un exguerriller opta a la presidència. Què amaga la història d'aquest país perquè es visqui aquesta excepcional (per inusual) situació? Era l'any 1973 i s'iniciava a l'Uruguai una de les més brutals dictadures de l'Amèrica Llatina. I ho feia en silenci, o millor dit, enmig d'un lapidari buit mediàtic internacional. El cop d'Estat perpetrat pel llavors president Juan María Bordaberry va sumir el país en una tenebrositat democràtica absoluta, on les persecucions, els assassinats i la diversitat d'abusos de poder per les institucions imposades i la policia militar tractaren d'amainar la veu d'un poble que, tot i oprimit, cercà alternatives. I una d'elles, la que tingué més força, la resistència tupamara, torna a ser notícia, ja que un dels seus caps militars, José Múgica, és avui candidat presidencial.
Comicis i amnistia
L'anomenat Frente Amplio, candidatura de formacions esquerranes encapçalada per Tabaré Vázquez, governa avui l'Uruguai. El país afronta unes eleccions marcades per l'esperança democràtica insuflada per la sentència de la Cort Suprema sobre la llei d'Immunitat: els delictes comesos durant la dictadura no quedaran impunes, tal com s'instaurà durant el primer govern conservador que vingué després de l'època "obscura". Previsiblement, el resultat d'aquests comicis s'inclinarà amb més d'un 40% cap a la candidatura que encapçala José Múgica, exnúmero 1 de la guerrilla. A l'altra banda, no obstant això, hi ha la sempre present dreta conservadora, que dirigeix el també històric Partit Nacional i el seu candidat, Luis Alberto Lacalle. No deixa de ser curiós: un gautxo davant un ultradretà advocat i periodista, que opta, a més, al segon mandat (ja ocupà una vegada el palau presidencial, devers els anys 90). Com a altres democràcies sortides d'una dictadura, l'Uruguai viu aquesta contradictòria polarització. Però, què en fou, d'aquell moviment revolucionari?
"Armat i espera"
Aquesta va ser una de les consignes que apareixien als pamflets llançats pels seguidors de Túpac Amaru en una de les primeres marxes dels cañeros, en l'any 64. El Govern ultradretà de Jorge Pacheco Areco (Partit Nacional) ja preparava en aquests anys el terreny per a la repressió dictatorial que vindria després. Les aigües baixaven tèrboles i els aires de revolució social, amb la mirada posada en el veí cubà, inundaven les fàbriques, els carrers, les universitats... La reacció arribà aviat: s'il·legalitzaren els partits polítics no afins al Govern i l'especulació terratinent carregà sense ruboritzar-se el pes de la inflació en les butxaques dels treballadors. La lluita de classes només es podia resoldre amb un instrument: la lluita armada.
El Moviment d'Alliberament Nacional representat pels seguidors de Túpac Amaru començà a organtizar-se, a armar-se, a reforçar-se ideològicament, a crear mitjans de propaganda i expansió de les seves idees, a la recerca de la unitat popular, i aconseguí que la societat fes costat quasi al cent per cent les seves accions contra el poder institucional. La resistència social va conduir, així mateix, a la reorganizació del moviment sindical i, finalment, els militars "cediren" el poder a la sociedad civil, mitjançant el limitat Pacte del Club Naval, l'agost del 1984.
Molts militants tupamaros foren torturats o assassinats a les presons, d'altres varen sobreviure a la dictadura... Un d'ells, Múgica, podria dirigir el país. En alguns dels seus discursos assegurà que aconseguirà que "el capitalisme funcioni". Això no obstant, la formació socialista, marxista i leninista d'aquest pagès de professió l'acosta sens dubte a un altre projecte polític. Hi triomfarà l'esperit revolucionari?
