Cuba, tres anys més tard

El sistema no s'ha enfonsat, els ideals no s'han debilitat i el règim es manté ferm: no s'han complert les previsions dels seus adversaris.

Analistes, diplomàtics i fins i tot opositors coincideixen que el règim sembla encara sòlid, tot i ser bicèfal i viure una de les seves pitjors conjuntures econòmiques, que ha obligat el Govern a rebaixar del 6 al 2,5% la seva meta de creixement de 2009. I és que, a més, l'embargament al qual es troba sotmès el país, no hi ajuda.

"Cal reconèixer l'estabilitat del model totalitari. Tot ha continuat lligat i ben lligat", declarà fa uns dies el dissident Elizardo Sánchez, portaveu de la Comissió cubana de drets humans i reconciliació nacional.

El 26 de juliol de 2006, després d'haver celebrat el 53è aniversari de la seva primera acció armada, l'assalt de la caserna Moncada, el líder cubà va ser intervingut quirúrgicament. Segons les escasses informacions que n'han transcendit, sofreix una malaltia intestinal que el va tenir a punt de la mort -això ho va dir ell mateix-, però els detalls de la patologia i el seu estat de salut real són tractats encara com a secret oficial.

Cinc dies després, el 31, es va divulgar una "proclama" en la qual delegava els seus càrrecs, de manera interina, en Raúl Castro.

El 24 de febrer de 2008, el germà menor, ara de 78 anys, va ser nomenat president titular de tres òrgans vitals del poder: el Consell d'Estat, el de Ministres i el de Defensa, dels quals havia estat el segon al comandament per dècades.

En qualsevol cas, Fidel, que per agost farà 83 anys, encara és el "líder de la Revolució" i primer secretari del governant Partit Comunista, autoritat màxima de l'illa per mandat constitucional. Esdevé, així, un referent per als moviments, partits polítics i militants del món que encara creuen que un altre sistema és possible.