El Iemen era fins fa una setmana un país desconegut per la majoria de nosaltres. Un d'aquests països que amb prou feines situes vagament al mapa, entre la munió de petits estats de l'Orient Pròxim. Ha fet falta un atemptat terrorista perquè centràs l'atenció de l'opinió pública. I és una llàstima, perquè es tracta d'un país amb una història mil·lenària, sempre present en les seves ciutats i paisatges.
Situat al sud-oest de la península Aràbiga, el Iemen compta amb una privilegiada situació que li permet dominar l'estret de Bab-al-Mandeb, porta d'entrada pel sud a la mar Roja.
En l'antiguitat (any 1.000 abans de Crist), aquesta estratègica posició li permeté dominar el comerç entre Orient i Occident, creant una civilització amb un alt nivell de desenvolupament per l'època. Era l'època temps del regne dels sabeus, al qual pertangué la famosa reina de Sabà, citada tant en textos bíblics com a l'Alcorà, sempre per la riquesa i l'alt nivell cultural del seu regne.
Ja en el segle XX, la seva posició de domini sobre la mar Roja provocà l'interès de l'Imperi britànic, que convertí el sud del país en una colònia de Londres, amb capital a la ciutat portuària d'Aden. La intervenció britànica provocà la separació de l'antic regne en dos estats independents. Mentre que el nord es dessagnava en una guerra civil entre republicans i monàrquics que durà vuit anys (de 1962 a 1970), al sud la violència es manifestà contra l'ocupació britància. El 1967, es constituí la República Popular del Iemen del Sud, el primer Estat àrab comunista de la zona, amb suport d'Egipte i de l'URSS. Són els anys de la Guerra Freda, i el context internacional afecta també el Iemen, que fins als anys 90 visqué períodes de terrorisme i guerres civils intermitents. El 1994 es considera tancada l'etapa de lluites internes i comença un període més estable per al país, ja unificat, si bé algunes regions, sobretot les zones muntanyoses del nord, no acaben d'estar sota control governamental.
El Iemen és un país que s'ha vist obligat a reconsiderar la seva economia. L'exhauriment progressiu dels recursos petrolífers provoca dependència de l'ajuda estrangera, sobretot de la provinent dels Estats Units. No es tracta d'una ajuda altruista, ja que els EUA la subordinen a la col·laboració en la guerra contra el terrorisme. Això deixa poc marge de maniobra al Govern d'Ali Abdul·là Saleh, obligat a col·laborar amb Washington alhora que, davant la població, s'hi ha de mantenir una certa distància, vistes les simpaties que comença a despertar el discurs antiimperialista d'Al Qaeda. En aquest context, el Govern té por que el darrer atemptat no torni a tancar en si mateix un país que començava a superar l'aïllament després d'anys convulsos.
