Gordon Brown substitueix Blair al 10 de Downing Street i promet nous «canvis»

Amb puntualitat britànica, a les 15.00 hores, Gordon Brown, de 56 anys d'edat, sortia per les escales del Palau de Buckingham havent acceptat el mandat de la reina Isabel II de fer-se càrrec del rumb del país i formar un nou Govern, això és, com el primer ministre número 52 del Regne Unit. Cinc minuts després, pujava al cotxe blindat que pertoca als caps de Govern anglesos al costat de la seva esposa, Sarah, i feia un breu trajecte fins al número 10 de Downing Street, molt a prop d'on residia fins ara, a la casa contigua a la dels Blair. Gairebé dues hores abans, a les 13.15 hores, l'home que ha conduït el Regne Unit durant els darrers deu anys i 57 dies compareixia davant de la reina Isabel II per presentar la seva dimissió. Amb prou feines 25 minuts més tard, no sortia del Palau de Buckingham sense una oficina a la qual acudir a treballar i rebia la seva primera dosi de realitat com a ciutadà corrent després d'abandonar la política: el cotxe en el quealpujava no trobava el trànsit tallat, com el del primer ministre, i s'aturava al semàfor com qualsevol altre britànic.

Les primeres paraules de Brown a la premsa, a l'entrada del 10 de Downing Street, eren per dibuixar les línies mestres del seu nou Govern. «He acceptat la invitació de las seva majestat la reina per formar el nou Govern. Serà un Executiu amb noves prioritats», sentencià el nou premier, que va prometre ser «fort en els propòsits, ferm en la voluntat i resolt en l'acció». Segons les informacions de The Times, la successora de Brown al capdavant del Ministeri d'Economia britànic podria ser Alistair Darling, secretària de Transport fins al moment. D'altra banda, Blair va tenir un final teatral, en una última sessió a la Cambra dels Comuns dedicada a la revisió dels seus 10 anys al capdavant del Regne Unit i es va retirar amb una ovació tancada i a punt de la llàgrima. L'antic premier va parlar de les intervencions militars en l'Iraq i Afganistan, les quals va lamentar «sincerament», especialment pels «perills» que els soldats britànics afronten tots els dies. No obstant això, va tornar a defensar la seva decisió de donar suport a la invasió de l'Iraq al costat dels Estats Units, assegurant que allà es lluita per «la seguretat d'aquest país».