L'oposició cubana, control i tolerància

«Coneix vostè qualcú a Cuba?», me va demanar l'oficial de Duanes a l'aeroport, just abans d'entrar al país. Li vaig contestar que no. En cas contrari, i segons qui li hagués dit, m'hauria fet tornar amb el primer avió. Ja dins l'Havana ens dirigírem a l'ambaixada d'Espanya, que no es troba amb les altres, sinó en ple cor de l'Havana antiga, fundada pels espanyols tres segles abans, davant la fortalesa d'El Morro, símbol de la dominació ibèrica. Allà un funcionari ens informa que «si no tenen el permís D-6, expedit per les autoritats cubanes, nosaltres no podem fer res. No els podem ajudar a parlar amb cap opositor. I si ho fan pel seu compte, seran detinguts i expulsats».

Tot i així ens dirigírem a l'església de Santa Rita. Sabíem que allà hi ha un capellà que ens pot donar informació (no diré el seu nom). Però dins el temple, on es troba un home amb un missal, també hi ha hermetisme. Aquesta persona ens assegura que no coneix cap opositor. Després ens diu que ha de tancar l'església. Però queda dedins juntament amb algunes dones. Suposam que són familiars de represaliats, però tothom calla. No volen provocar cap incident. Funcionen dins un ambient de clandestinitat controlada. Se'ls nota la por en la mirada. No lluny d'allà es ven eGramma, diari oficial el PC cubà. És molt pertit, de vuit planes, però es distribueix de manera pràcticament gratuïta. La gent paga la voluntat o res si no té doblers.