Síntesi de tradició i contemporaneïtat, nascuda de les mans d'Amelia García

García ho diu amb contundència: «pot ser que la ceràmica sigui una modalitat de l'art poc valorada, poc remunerada, sobretot perque es concep molt en relació amb l'olleria i els objectes d'ús quotidians. Però té atractius, com la seva qualitat, el contacte amb el fang i el foc, sobretot, que em fan saber que no vull renunciar a la ceràmica». A ella arribà «quasi de casualitat», quan Garcia estava formant-se en pintura i dissenys d'interiors. Llavors, en provar la ceràmica, «em vaig sentir bé. Em resultava fàcil desenvolupar idees i projectes».

La «llibertat» que li proporciona i l'ús de les mans com a eines essencials en la tasca "són, explica, «una prolongació del nostre cervell»" constitueixen els elements més destacats per l'artista, que confessa necessitar la intimitat del seu taller per expressar-se: «la creació em surt de dins. Necessit intimitat i soledat per fer feina a gust, i arribar a les profunditats dels camins que em propòs. Precisament per això no rep mai ningú al meu taller, on pas totes les hores que tenc disponibles».

El procés artístic, nascut de «les imatges, les històries, les formes que vas recollint de molts llocs i després plasmes amb les mans», es concreta ara en les peces que integren «Ataifor», feta de plats, antiplats i una escultura nascudes de la història i la síntesi creativa. D'una banda, es recull l'«ataifor» musulmà com element que una cultura, la islàmica, introduí a Mallorca en un moment donat de la història. A ell s'acaren els antiplats mironians, elements d'una contemporaneïtat que García confessa realitzar «molt de tant en tant, com a obra més intimista».