nubes dispersas
  • Màx: 15.41°
  • Mín: 10.13°
15°

Climatologia / Ideologia

En el context de la recent conferència de l'ONU sobre el clima celebrat a Dubai, proposam la lectura de l'article Climatologia / Ideologia, del Butlletí 247 de WRM https://www.wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin/para-releer-climatologia-ideologia (Moviment Mundial pels Boscos Tropicals), publicat el gener de 2020. Aquest article ens ajuda a comprendre que la tímida i més que tardana menció dels combustibles fòssils en el text final de la conferència no representa cap forma d'esperança, ja que segueix inalterada la preponderància d'una visió extremadament reduccionista del problema climàtic en aquest espai.

La visió del clima que aporta la climatologia és extremadament parcial i excloent, i és només una visió particular entre moltes altres. Construir millors aliances par a l'acció climàtica implica reconèixer que existeixen conflictes continus entre els diferents enteniments del que és el clima.

Com podrien ser els moviments per el clima del futur? Això depèn de com interactuen les diferents definicions del canvi climàtic. Les inevitables tensions actuals que divideixen als moviments per el clima són també tensions entre les diferents concepcions del clima. Construir millors aliances al voltant a l'acció contra l'escalfament global significa que en primer lloc s'ha de reconèixer que existeixen conflictes sobre el que és el clima.

Quan les classes educades del Nord o del Sud imaginen que el clima es defineix per la climatologia, això en sí mateix és un problema per a l'organització política. Mai ha estat més urgent anar a introduir-se a altres interpretacions del clima, quan tantes persones fora de la intel·lectualitat científicament sofisticada (comunitats camperoles, habitants dels boscos, comunitats en lluita, nins/nines i dones de la classe treballadora, per anomenar només algunes), assumeixen una sèrie de riscos per trobar una manera d'avançar en el tema.

La visió del clima de la climatologia

Considerada des de una perspectiva històrica mundial, la visió del clima que actualment aporta la climatologia és extremadament esbiaixada, limitada, excloent i fins i tot rara. Dues característiques interconnectades d'aquesta visió són de particular importància: en primer lloc, la forma en què situa el problema climàtic en molècules, moviments moleculars i fluxos d'energia com si fossin objectes d'una 'natura' que s'ha separat políticament de la 'societat'. En segon lloc, el suport polític que brinda automàticament a certs contes obsolets sobre el maneig especialitzat, com si poguessin ser 'solucions' a l'escalfament global.

La climatologia aspira a establir una separació entre una natura 'no humana' (molècules de CO2, albedo de núvol, clatrats de metà) i una societat 'no natural' (plusvàlua, sindicats, política energètica). I degut a que els Estats-nació moderns tenen com a pràctica política acceptada l'ús de noms de països per etiquetar diferents sectors d'aquest espai, es tolera que la climatologia identifiqui cert número de molècules emeses per, per exemple, 'Xina'. El resultat es que la climatologia es filtra cap una confabulació en assignar la responsabilitat causal a Xina. Al mateix temps, la climatologia té prohibit rastrejar qualsevol responsabilitat per les molècules de diòxid de carboni que s'originen per la combustió de carbó realitzada dins les fronteres de Xina, però destinades a altres països les companyies dels quals han invertit en instal·lacions per aprofitar la ma d'obra barata xina. En cas que ho fes, s'entén que estaria fora dels límits de la climatologia i, per tant, no seria qualque cosa 'sobre' el clima en l'absolut.

De la mateixa manera, la climatologia està autoritzada a utilitzar nombrosos recursos per a assignar nombres comparatius a les 'potencialitats de l'escalfament global' de vàries molècules, com el metà o l'òxid nitrós, encara quan no hi hagi una base física consistent per a tals nombres. Però no té permès identificar les potencialitats relatives a l'escalfament global de les diferents inversions de capital o de les pràctiques comunitàries als boscos. No importa que tan òbvia sigui la diferència d'aquestes potencialitats, han de romandre 'fora' de l'estudi de les causes del canvi climàtic. De manera similar, es permet que la climatologia distingeixi entre molècules de CO2 (diòxid de carboni) i molècules de CH4 (metà), però no se'l permet distingir entre dos subconjunts de molècules de CO2: 'CO2 de subsistència' i 'CO2 d'opulència'. Aquesta distinció segueix considerant-se irrellevant per el canvi climàtic.

Una vegada que el canvi climàtic s'identifica amb moviments de molècules i fluxos d'energia no socials, resulta molt més fàcil imaginar que la resposta al problema ha d'estar en els sistemes de maneig d'aquestes unitats essencialment inertes que són 'fora'. La climatologia també tendeix a simplificar el concepte d''humanitat', reduint-la a un monòlit que pot ser administrat i que es manté a certa distància. L'acció climàtica 'basada' en la climatologia, com una gran part dels ambientalistes desitgen que sigui, tendeix a limitar-se a donar suport, el control o la 'governança' experta d'una entitat externa.

Aquesta forma de suport tendeix a agrupar a polítics, ambientalistes i refugiats d'inundacions per una banda, mentre que per l'altre construeix un clima completament no humà, i ambdós costats es vinculen només a través d'un canal summament estret. A això el segueixen respostes administratives des del mon humà cap el clima (tals com fixar el preu del carboni), guiades per una professió científica del clima que se suposa té un mètode privilegiat per a interpretar les senyals que passen a través d'aquesta interfase amb la natura a la vegada que filtra la interferència de la societat.

Aquesta cosmovisió té precedents, per exemple, en el maneig forestal colonial, que també tendia a incloure les pràctiques capitalistes com inqüestionables i connectades a un clima monolític concebut a través d'una interfase de maneig científic. Baix aquest règim, el clima es convertí en clima per a una societat colonial en bloc: per a les autoritats (per assegurar la productivitat de les plantacions o la conservació de la natura) però també per a la dels seus treballadors (en part per evitar que se rebel·lessin). Els efectes, com observa l'historiador Richard Grove (Grove, R. H. 1997. Ecology, Climate and Empire: Colonialism and Global Environmental History, 1400-1940. Cambridge: White Horse Press.), «amb freqüència foren tan destructius o opressius en els seus efectes sobre les societats indígenes com la destrucció ecològica directa i l'apropiació d'entorns i drets comunals per part del capital privat». Aquesta observació només pot portar a la realitat als ambientalistes que encara esperen que la climatologia pugui d'alguna manera, per sí sola, formar un primer punt de trobada per a un activisme mundial que abasti a totes les classes, races i gèneres.

El predomini de la visió climatològica

Aquesta forma de tractar el canvi climàtic ha tornat absolutament hegemònica. A les reunions oficials sobre l'escalfament global, per exemple, s'incentiva als climatòlegs -facultats com a portaveus de la 'natura'- a abandonar la sala després de «presentar els arguments científics», per a què els que formulen les polítiques -facultats com a portaveus de la 'societat'- puguin continuar discutint sobre com mantenir l'acumulació de capital en un món hivernacle. Aquesta regla s'estableix clarament, per exemple, en el mandat del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, 2013) d'«avaluar la ciència exhaustivament, sense prejudicis i d'una manera que sigui pertinent per a les polítiques, però sense pretensions normatives». Aquesta declaració exigeix que la 'ciència' sigui un objecte singular amb límits definits, que pugui influir i ser influenciada per la política, però que d'alguna manera sorgeixi de processos completament separats, no polítics.

Les xarxes amb noms com 350.org reforcen aquestes dinàmiques que produeixen ignorància, que perceben l'acció climàtica com a organitzada en torn a un maneig, guiat per la climatologia de fluxos de molècules. Les 'solucions' ofertes es limiten rigorosament a l'excés de molècules de gasos d'efecte hivernacle, o, més bé, en els 'equivalents de molècules', somniats pels climatòlegs que treballen a l'IPCC. En conseqüència, la principal prioritat per a abordar el canvi climàtic no és, per exemple, brindar suport a l'àmplia varietat de moviments socials ja existents que treballen per a mantenir els combustibles fòssils baix terra, amb tota la complexitat de les seves preocupacions i objectius.

El dany comès

L'acord climàtic de l'ONU de París de 2015, per exemple, s'instal·là com un punt de pas a través del qual una 'comunitat internacional' unitària podia idear formes de contenir l'augment de la temperatura mitjana global en un sistema climàtic similar a una 'caixa negra', a nivell «molt per davall dels 2ºC per damunt dels nivells preindustrials». Aquest fou un senyal de que culminava el procés de separar als humans del seu món.

L'enfocament basat en la climatologia de l'acord de París, també ajudà a mantenir l'espai obert per els mercats de carboni. Com ja s'ha documentat àmpliament, tals mercats no només empitjoren l'escalfament global, sinó que també soscaven precisament aquestes tradicions pràctiques que més es necessitaran per a canviar les coses. Tot poble dels boscos que ha d'entregar part del seu territori per a compensar les emissions industrials, la font del qual desconeixen, veu com les seves pròpies pràctiques per als seus boscos i terres, que estabilitzen el clima, són soscavats per la climatologia. Cada migrant que arriba a Europa o a Nord-amèrica perquè ha estat desplaçat per plantacions suposadament 'neutrals en carboni' per a la producció d'agrocombustibles, no només és víctima de la idea de que una molècula de CO2 és igual a una altra en el seu efecte sobre l'escalfament global, sinó que també està sent desqualificada de les pràctiques que són necessàries per a frenar-lo.

Desestabilitzant el domini de la climatologia

Nombrosos activistes per el clima es tapen amb la manta de la climatologia. Però, perquè no seria possible una estratègia diferent? Una estratègia que, al mateix temps que respecti els assoliments de la climatologia i rebutgi el negacionisme, també reconegui que la climatologia és profundament aliena de -i tal com està concebuda actualment, tendeix a ser un risc per- els coneixements i pràctiques que són centrals per a un futur habitable.

La clau pot estar en comprendre que ser diferent no sempre implica ser enemic o enemiga. I que fins i tot quan s'és diferent, certs estils de trobada poden conduir a resultats transformadors.

Dos enfocaments superposats podrien ajudar. Un d'ells és mostrar com la climatologia és una expressió d'una sola història en particular, entre moltes altres, i que els seus procediments, terminologies, suposicions, conclusions permissibles, etc. han estat modelats per conflictes del clima que poden exposar on es troben els conflictes prèviament ocults i que es poden fer per a reconèixer-los, enfrontar-los i abordar-los. Escoltar atentament el matís dels arguments resultants és en sí mateix una forma de desafiar l'hegemonia climatològica sobre els moviments climàtics i aprofundir en el respecte per a tots, no només d'alguns, dels costats radicalment diferents de l'activisme climàtic.

Comprendre la climatologia d'aquesta manera no significa ser ignorant o desagraït, sinó, al contrari, significa comprendre millor allò que pot i allò que no pot fer.

Revelant la climatologia davant els seus interlocutors contemporanis

Qui sigui que hagi escoltat comunitats de base preocupades per el canvi climàtic a llocs com Molo a Timor Occidental, l'erm dels Andes equatorians, el cinturó forestal del centre de la Índia, el nord rural de Tailàndia, l'Amazònia brasilera i també, sovint, el centre de Londres o Los Àngeles, haurà notat que les seves concepcions del fenomen tendeixen a compartir una sèrie de característiques no compartides per la climatologia.

Per una banda, les històries relatives al canvi climàtic contades per nombrosos pobles indígenes i pagesos no solen girar en torn a com els humans afecten o es veuen afectats per el comportament d'objectes no humans, com les molècules de diòxid de carboni o els fluxos d'energia. De la mateixa manera, el punt d'inflexió crucial en tals històries no és el moment en que s'excedeixen certs límits quantitatius, o quan els professionals administratius no aconsegueixen contenir les conseqüències.

Considerem l'exemple dels científics totocans de la regió d'Huehuetla, a la Serra Nord de Puebla, Mèxic, tal com ho va explicar l'antropòleg William D. Smith (Smith, W. D. 2007. Presence of mind as working climate change knowledge: a Totonac cosmopolitics. In Pettenger, M. (ed.), The Social Construction of Climate Change: Power, Knowledge, Norms, Discourses. Aldershot: Ashgate: 217-34). D'igual maneral que els climatòlegs, els científics d'Huehuetla han registrat un augment de la no previsibilitat dels patrons regionals de pluja i ho han relacionat, per exemple, amb la sequera de fonts i amb inundacions destructives. Però per a ells, a diferència dels climatòlegs, observar tals canvis sense ser conscients del congriar històric de les observacions, significa un col·lapse de la ciència mateixa. Tals observacions, per a ser rigorosos, necessiten rastrejar i actuar en relació a una pèrdua històrica de respecte a les fonts, als seus esperits i al bon fer de les comunitats que depenen d'ambdues, juntament amb un debilitament de l'acció de l'aigua mateixa i la seva capacitat de castigar als irrespectuosos i, per tant, preservar-se a sí mateixa i a la comunitat que la seva solidaritat ella defineix. La bona ciència, des d'aquest punt de vista, es sosté a sí mateixa en part sent conscient dels seus propis prejudicis i de la seva natura específica, i no pot estar absent de les discussions sobre temes com el respecte, la claredat mental disciplinada, les 'bones pràctiques laborals', etc. No tracta de reemplaçar aquesta consciència -com sí són propensos a fer-ho la climatologia i un ambientalisme vinculat a aquesta- amb una història d'origen mitològic que parla d'experts sacerdotals en contacte místic amb un infinit molecular no humà.

Des d'aquesta visió de ciència, el clima i el canvi climàtic no són trets d'un 'món natural' sobre el qual els pobles indígenes d'alguna manera han d'elaborar una 'teoria indígena' competitiva que difereixi de la climatologia. La heterogeneïtat involucrada és molt més radical que això. Allò que passa quan certes pràctiques indígenes o camperoles són mesclades amb la climatologia, per tant, no és un desacord sobre com interpretar o manejar els moviments de les molècules de carboni, ni tampoc alguna ¡política del coneixement' adversària, sinó una cosa diferent en el seu tipus i de més llarg abast.

La climatologia, en canvi, tendeix a veure els comentaris polítics crítics sobre sí mateixa de manera més simplista, com si fos una evidència de deficiència o negació dels fets. Allò que es perd per el món en general en tals processos de curtcircuit no són només arguments vitals que són necessaris, sinó també la consciència de que tals arguments són possibles. És aquesta falta de consciència, i no les divergències entre els processos de pensament climatològics i no climatològics, el que converteix les diferències entre els moviments per el clima en conflictes. Quan la 'justícia climàtica' es converteix en res més que una qüestió de distribució justa de les molècules de CO2, energia abstracta, efectes del canvi de temperatura o càrregues dels impostos del carboni, en lloc d'un debat obert sobre la terra, el treball, el patriarcat, l'extracció, la classe, la raça, la contaminació, etc. llavors la lluita contra la injustícia climàtica no farà més que incrementar-se.

S'ha d'entendre que molts moviments pel clima són tan radicalment diferents entre sí com ho foren en segles passats els moviments pel be comú i per el seu confinament. Les afirmacions que els activistes climàtics estan «tots dels mateix costat» i que haurien de silenciar les seves diferències i concentrar el seu foc en 'enemics comuns' com les companyies petrolieres o Donald Trump, són retrògrads i lleven empoderament.

Els climatòlegs que insisteixen en què el seu deure amb les autoritats responsables de les polítiques és limitar la seva investigació al seguiment de les molècules de gasos d'efecte hivernacle i les transferències d'energia, no són necessàriament els nostre amics. Com la majoria dels demés, són ideòlegs que, fins i tot si en general de forma inconscient i amb bones intencions, estan prenent partit en lluites profundament interculturals que involucren classes, races i gèneres i els orígens dels quals es remunten a molt abans de la Revolució Industrial.

Però tu també tens dret a participar en la definició de què és el canvi climàtic. Si altres mons són possibles, també ho són llavors altres climatologies.

Larry Lohmann, The Cornerhouse

Butlletí 247 de WRM

https://www.wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin/climatologia-ideologia

Traducció: Joan Lillo

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Xisca, fa devers d'un mes
Les poques solucions que trobam que podrien millorar aquest canvi climàtic tan estès i nociu, no van bé per a les butxaques dels grans blocs de persones i paisos, que s'enriqueixen desmesuradament amb els sistemes actuals del menfotisme de si se podreix el MÓN. Alguns científics amb consciencia de sers humans, haurien de fer un bon cop a la taula i posar un ORDRE MUNDIAL no nociu al Planeta.
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente