Era l'horabaixa del 15 de maig de 2011. El web de la plataforma 'Democracia Real Ya' feia el compte enrere. I de cop, l'esclat es va produir. Milers i milers de persones de 60 ciutats de l'Estat espanyol van sortir al carrer per reclamar més democràcia i una millora de la vida de la gent, sacsejada per la crisi, l'atur i mancada de perspectives de futur. Era el sus del moviment dels 'indignats' que també es va estendre arreu de les Balears.

De fet, desbordant totes les expectatives, aquell 15 de maig es manifestaren pels carrers de Palma més de 2.000 persones. Ciutadans de tota classe, molts d'ells sense militància prèvia en cap moviment social, que exigien un model diferent d'entendre la política i els valors comunitaris. Dos dies després, copiant el model de Madrid i Barcelona, molts d'aquells manifestants començaren a acampar a la plaça d'Espanya, rebatejada amb el nom de plaça d'Islàndia, en referència a la revolta social que havia provocat l'enderrocament del govern d'aquell país.

Així, del 17 de maig al 4 de juliol, es va viure l'anomenada 'AcampadaPalma' en la qual hi van arribar a acampar centenars de persones. Tallers, debats, assemblees, etc. floriren durant aquells mesos de revolta pacífica. Les assemblees més nombroses dels 'indignats' arribaren a mobilitzar més de 400 persones. Semblava que tot era possible, que es podien canviar les coses, que la lluita transformaria el sistema i que la gent recuperaria la paraula al marge del bipartidisme polític. Cal recordar-ho: 'No ens representen' era un dels lemes transversals del moviment.

Fins i tot l'estàtua del rei En Jaume situada a la plaça es va convertir en símbol de protesta. Durant tota l'acampada lluïa una bandera d'Islàndia i una màscara identificativa del moviment 'Anonimus'. I a mesura que passaven els dies, l'esperit de la protesta s'estenia a altres barris i localitats com ara Manacor i Porreres. A més, també es produïren acampades a Eivissa i Menorca.

Tot això, després que la Policia espanyola va dissoldre l'acampada de Palma, quallà amb noves mobilitzacions multitudinàries en defensa de la sanitat i del 'canvi global' celebrades durant la tardor. La força del moviment 15M a poc a poc es va anar diluint, però l'esperit dels 'indignats' suposà l'obertura mental d'un nou cicle polític que possibilità el sorgiment de noves alternatives que han marcat l'agenda política de l'Estat espanyol en els darrers anys.

Què en queda del 15M?

Vist amb perspectiva, una de les grans fites aconseguides pel moviment dels 'indignats' ha estat acabar amb el bipartidisme polític espanyol de PP i PSOE. L'obertura d'alternatives que també s'han materialitzat en la mobilització social en defensa dels serveis públics, com ara la sanitat i l'educació. Amb tot, moltes de les proclames que s'escoltaven a les places han acabat en no-res. Han acabat en l'oblit i l'apatia del conformisme d'una societat centrada en el consum.

A més, cal no oblidar que tota 'revolució' té la seva 'contrarevolució'. Grabiel Rufián, líder d'ERC a Madrid, ha analitzat en el seu llibre 'El 15M fatxa' la proliferació del populisme d'extrema dreta. Segons el polític català, el discurs ultra ha començat a calar entre les classes populars i ha començat a canalitzar una indignació antisistema que de cada vegada és més perillosa. L'ascens de l'extrema dreta és un fenomen que ens hauria de preocupar. Ens hauria de dur a lluitar per fer valdre, més que mai, l'esperit de la gent 'indignada', de tota edat i condició, que ara fa 10 anys sortí al carrer defensant que encara és possible crear un nou món.