L’objectiu últim de les polítiques econòmiques d’un país o d’una institució de govern ha de ser millorar el benestar de la majoria de la població. Cap política es pot sustentar si no té aquest objectiu. En una economia global, el que permet assolir aquest objectiu és la competitivitat.

La competitivitat és un concepte sobre el qual no és fàcil posar-se d’acord. L’organització que des de 1979 està intentant mesurar-la, el World Economic Forum (WEF), amb seu a Ginebra, la defineix com “el conjunt d’institucions, polítiques i factors que determinen el nivell de productivitat d’un territori”. Al seu torn, la productivitat és el que permet impulsar polítiques de benestar. Per entendre’ns podríem dir que la competitivitat és la carcassa sobre la qual se sustenta la productivitat, i aquesta és la que permet que les polítiques de benestar i d’equitat siguin sostenibles.

Tot i així, s’ha de dir que ni una bona carcassa garanteix necessàriament una alta productivitat, ni un alta productivitat implica necessàriament assolir el millor benestar econòmic possible. cada pas té les seves condicions per poder materialitzar-se.

El 2010 la Unió Europea va llençar l’Índex de Competitivitat Regional (Regional Competitiveness Index – RCI), el qual no compara països, sinó regions europees, i no té un valor comparable a nivell d’estat. Cada regió es compara amb les altres regions europees, tant amb les més riques del centre d’Europa i sud del Regne Unit com amb les més pobres com Bulgària i Romania.

Compara 74 indicadors agrupats en 11 pilars: institucions, estabilitat macroeconòmica, infraestructures, salut, educació bàsica, educació superior, eficiència del mercat de treball, grandària dels mercats, adaptació a la tecnologia, sofisticació dels negocis i innovació. S’actualitza cada tres anys. La darrera edició, recentment publicada, és la del 2019.

La disparitat regional espanyola és una de les més accentuades d’Europa. Mentre només hi ha dues regions (Madrid i Euskadi) que superen lleugerament la mitjana de les 268 regions europees, tota la resta, encapçalades per Catalunya, queden per sota. Però, a més, la distància entre la més ben situada (Madrid) i la darrera (Extremadura) és simplement abismal.

La conclusió és que tant la mitjana espanyola com les tres regions de l’Euroregió han seguit una dinàmica descendent (ho podeu comprovar en el gràfic), amb la relativa excepció de les Balears, que ja partia d’una situació molt baixa. Catalunya passa d’estar per sobre de la mitjana (fins al 2012 aproximadament) a estar-ne per sota. Tant la mitjana espanyola com València empitjoren els seus registres, que són inferiors a la mitjana.

Els factors generals que llasten la competitivitat del país, i comuns a la majoria de les regions espanyoles, i també a les de l’Euroregió, són:

• Els institucionals, composats tant per la percepció que tenen els seus ciutadans de la corrupció com de la satisfacció en polítiques de transparència.
• L’elevat nivell de deute públic o el dèficit públic.
• Factors educacionals estructurals: alta taxa d’abandonament escolar prematur, escassa formació general de gran part de la força laboral.
• Greus problemes que envolten el mercat de treball: atur elevat, diferències entre l’ocupació femenina i masculina, alt percentatge de “ni-nis”, etc.
• Escassa participació de les PIME en activitats de cooperació interempresarial o en accions d’innovació organitzativa.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.