El procés de recentralització de l’Estat autonòmic fou una tendència progressiva i compartida entre els principals estaments del poder de l’Estat a partir de les legislatures de José María Aznar, que proclamava la reafirmació del nacionalisme espanyol.

Així que durant un seguit d’anys s’ha estat duent a terme una autèntica contrareforma autonòmica. Aquest procés es va plasmar amb un seguit de lleis, en tots els àmbits, que declaraven “bàsiques” –i, per tant, exclusives de l’Estat– competències que impedien cap diferenciació i exercici efectiu d’un poder polític real per part de les autonomies que els reclamaven.

La crisi iniciada el 2008 també ha servit per imposar un control polític de les finances autonòmiques. Així es completava el procés recentralitzador incitat anteriorment. Sota el pretext de l’estabilitat financera, l’Estat espanyol va imposar a totes les autonomies una austeritat totalment dirigida no només a anul·lar qualsevol capacitat d’exercici efectiu d’un mínim poder econòmic i financer, sinó que també va acabar afectant aspectes bàsics de la vida dels ciutadans restringint la capacitat financera per exercir les potestats descentralitzades fonamentals de l’Estat autonòmic (educació, sanitat i una gran part de la protecció social).

La crisi ha estat el pretext per imposar a les autonomies regles de distribució del dèficit públic que les discriminaven clarament davant l’Administració central i les obligaven a ajustos a ritmes impossibles i que forçosament implicaven la necessitat de retallar en totes les despeses, incloses les que afectaven els serveis bàsics a la ciutadania, que és el tipus de despesa que predomina als pressupostos de les comunitats autònomes.

En aquest marc, en els anys més durs de la crisi (entre el 2009 i el 2014), es va produir en el conjunt de l’Estat una reducció efectiva de la despesa pública de 28.578 milions d’euros, excloses les transferències internes entre administracions i els interessos interns pagats principalment per les administracions regional i local per l’endeutament d’aquestes amb l’Administració central, dels quals les autonomies van haver d’assumir 31.219 milions, el 109,2%, quan realment la proporció que representava la seva despesa pública respecte la total de l’Estat era només del 27,8%. Les corporacions locals (ajuntaments i diputacions) varen assumir també una reducció de 14.765 milions, un 51,7%, quan la seva participació en la despesa significava només un 11% sobre el total. La suma dels esforços de les administracions regional i local va permetre compensar un augment de la despesa tant de l’Administració central, de 5.027 milions, com de la Seguretat social, de 14.765 milions, que suposaven reduccions negatives (augments, per tant) del 17,6% i del 43,3% respectivament.

És evident, doncs, que la decisió, adoptada pel seu cost polític, de no afectar la despesa en pensions (Seguretat Social) implicava, a més, un sobreesforç de la resta d’administracions, però aquest sobreesforç es va concentrar principalment en les comunitats autònomes i en els ajuntaments. Tot això queda reflectit en el quadre i la infografia que reproduïm.

La conclusió és que les dues administracions estatals (Administració central i seguretat Social) assumeixen percentatges inferiors dels sacrificis exigits als que els correspondrien segons la seva participació en la despesa pública.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.

Il·lustració: Miquel Ferreres i Fundació Vincle.