algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 16°
22°

Les transferències interterritorials a l’Estat espanyol (i l’opacitat i la manca d’estudis actualitzats sobre la qüestió)

Les Illes Balears són, en proporció al seu PIB, la comunitat autònoma que pateix amb més intensitat el drenatge fiscal

Gràfic: Informe EuroMedi / Fundació Vincle

Les balances fiscals han estat sempre un tabú a l’Estat espanyol, a diferència d’altres estats on forma part del deure de transparència que el poder públic té respecte els ciutadans. Només en dues ocasions s’han fet estimacions a escala general de l’Estat. Una, el 2008, en ple mandat del president Zapatero, referida a l’exercici 2005. L’altre va ser per part del PP, entre juliol del 2014 i del 2017, referides als exercicis 2011 a 2014 i amb uns condicionants i supòsits molt relacionats amb la necessitat de diluir els missatges de l’independentisme català. A part d’aquestes informacions, la Generalitat de Catalunya elabora anualment les seves pròpies balances fiscals quan es tanquen les liquidacions pressupostàries de cada exercici. La darrera publicació l’ha realitzat al 2020 referida a l’exercici 2016 amb limitacions per manca d’informació per part de l’Estat. També hi ha hagut algunes estimacions privades d’experts o institucions, però sense continuïtat.

No només no es publiquen regularment sinó que també hi ha un ocultisme total sobre el seus resultats i les raons d’aquests resultats. La majoria dels territoris desconeixen quins són els seus saldos fiscals i quins motius els produeixen. Fins i tot en algun territori especialment perjudicat, com és el cas de les Illes Balears, hi ha una total manca de debat ciutadà, com també succeeix entre els territoris més afavorits.

Hi ha dos mètodes bàsics per elaborar-les. El primer, el flux monetari, imputa els ingressos fiscals al lloc on es localitza la renda, riquesa o consum que és objecte de tributació, i la despesa on efectivament es realitza. El segon, el mètode de càrrega-benefici, els ingressos s’imputen al territori on resideixen les persones que suporten efectivament la càrrega fiscal que no necessàriament són els mateixos que paguen l’impost o taxa. Les despeses s’imputen al territori on resideixen els hipotètics beneficiaris de la despesa. Els dos mètodes són vàlids depenent de la finalitat perseguida. El flux monetari principalment permet valorar l’impacte econòmic que genera l’acció de l’Administració central en el territori. El càrrega-benefici, teòricament, valora l’equitat del tracte per part de l’Administració al territori. Diem teòricament perquè aquest mètode depèn molt dels supòsits assumits en la seva elaboració, ja que no sempre és fàcil valorar qui realment rep el benefici d’una despesa o suporta la càrrega d’un impost.

En el quadre que ve a continuació hi ha un resum dels saldos fiscals de les principals balances publicades:

Llegenda (de dalt a baix): Andalusia (AND), Galícia (GAL), Castella i Lleó (C-LL), Castella la Manxa (CLM), Canàries (CAN), Extremadura (EXT), Astúries (AST), Múrcia (MUR), Euskadi (EUS), Cantàbria (CTN), Aragó (ARA), La Rioja (RIO), Navarra (NAV), València (VAL), Illes Balears (BAL), Madrid (MAD) i Catalunya (CAT).

Del quadre anterior se’n poden extraure diverses conclusions:

1. El mètode d’elaboració fa canviar molt el nivell de les transferències fiscals en el cas de Madrid. Mentre pel mètode del flux monetari la despesa que s’hi realitza s’atribueix a aquesta comunitat, en el cas del mètode càrrega-benefici, una bona part d’aquesta (tota l’Administració general de l’Estat, grans equipaments culturals, una part de les infraestructures...) es considera que beneficia a tots els espanyols i, per tant, es distribueix entre la resta de comunitats. Això fa aparèixer Madrid com més cedent/aportadora en el cas del mètode càrrega-benefici.

2. L’estat del benestar i l’Administració del poder de l’Estat espanyol està assentat sobre només quatre regions, que són les principals cedents, en benefici de sis o set regions més deficitàries –gairebé sempre les mateixes– que són receptores netes. En termes absoluts, Catalunya i Madrid sostenen entre el 70% i el 85% de les transferències interregionals.

3. L’alt nivell d’aportacions netes de Madrid s’ha de matisar tenint en compte els ingressos extraordinaris que ostenta per raó de la capitalitat. Madrid no només és la seu dels ministeris i de l’alt funcionariat, sinó que ha exercit i exerceix un poder d’atracció sobre grans empreses concentradores de personal molt qualificat amb altes rendes i alts patrimonis que, òbviament, generen els seus impostos en aquesta regió i els sostrauen, en gran mesura a altres regions limítrofes.

4. La equitat, es miri com es miri, resulta més que discutible. Les comunitats forals (Euskadi i Navarra, segona i tercera en PIB/hab. més riques) pràcticament o aporten relativament poc o són receptores netes. Especialment destacable resulta el cas d’Euskadi amb el “Sistema de Cuentas Territorializadas (2014)” en què és receptora per un 5,3% del seu PIB.

5. Les Illes Balears són, en proporció al seu PIB, la comunitat autònoma que pateix amb més intensitat el drenatge fiscal en el sistema del flux monetari. En el cas del càrrega-benefici seria la segona. València, tot i estar per sota de la mitjana espanyola en PIB per càpita, és també una regió aportadora neta molt rellevant en relació amb la seva economia.

En el gràfic 23 es pot comprovar com, d’acord amb les dades aportades pel Ministerio de Hacienda y Función Pública el 2017, corresponents al 2014, les Balears, València i Catalunya, a banda del cas especial de Madrid, són els territoris més castigats econòmicament.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris