El gràfic ens indica com ha evolucionat el PIB per càpita del conjunt de les regions espanyoles entre 1980 i el 2018 respecte la mitjana espanyola. Mentre que Madrid ha destacat notòriament per sobre de les altres, passant d’estar un 19,3% per sobre de la mitjana a un 36,2% en els anys indicats, la majoria de regions s’han mantingut o han retrocedit de forma important. És el cas de les turístiques Canàries i les Balears. O també de les més mediterrànies, Múrcia i València, molt tocades per la crisi constructora. València, que el 1980 estava per sobre de la mitjana espanyola, ara està clarament per sota. Cantàbria i Astúries no han pogut acabar de superar la crisi industrial dels anys 80. Només Galicia, en part per l’estancament de la seva població, i Extremadura, amb el major creixement de la ocupació pública (estatal i autonòmica) de tot l’Estat i també la seva relativa despoblació, han millorat la seva posició envers la mitjana espanyola. Andalusia, una de les més endarrerides, gairebé no ha variat la seva posició. Catalunya i Euskadi han pogut sostenir el seu relatiu progrés per més que amb una lleugera pèrdua.

Com ha estat possible aquest fenomenal distanciament de Madrid vers la resta? ¿Com és possible que una regió que no és especialment industrial, ni exportadora (és just el contrari), ni atrau grans quantitats de turistes, ni és un port natural marítim o fluvial i malgrat la seva relativa altitud hagi pogut presentar un progrés semblant?

En primer lloc, per la història i pel mateix disseny polític de l’Estat, Madrid ha concentrat –i continua fent-ho– tot el poder polític i administratiu de l’Estat: ministeris, organismes, supervisors econòmics, alts tribunals de justícia, empreses estatals, etc. Algun tímid experiment de desconcentració fet a principis del 2000 no va durar gairebé gens.

Aquesta mateixa concentració del poder polític ha comportat que al seu voltant s’hi hagin acumulat tota una sèrie de sectors i activitats regulades molt dependents d’aquest poder polític. Sectors com les finances, l’energia, les telecomunicacions, grans mitjans de comunicació i grans constructores s’han anat traslladant, acumulant poder o engrandint-se al voltant dels centres de poder polític.

Aquesta acumulació de grans empreses que dominen o controlen els seus sectors d’activitat ha atret tota una plèiade d’activitats relacionades i molt basades en el coneixement i d’alt valor afegit: grans despatxos d’advocats, consultories de totes les especialitats i generalistes, enginyeries i companyies de desenvolupament de hardware i software que han crescut al voltant dels seus grans clients.

L’altre gran factor de creixement ha estat el disseny radial de les comunicacions. Les grans autopistes i autovies, la xarxa ferroviària de passatgers i mercaderies i les infraestructures aeroportuàries amb centre a Madrid han anat col·locant a una gran part de la resta de les regions espanyoles en una posició subalterna com a subministradores de la mà d’obra amb diversos graus de qualificació que requerien els sectors i organismes concentrats a la capital.

I, més recentment, Madrid ha aplicat una política deslleial d’atracció de les grans fortunes de l’Estat no només gràcies a la proximitat del poder, sinó també a un règim fiscal atractiu basat en les bonificacions gairebé totals de l’impost de patrimoni i el de successions, o l’escala impositiva més baixa de l’IRPF de tot l’Estat.

Tot plegat ha fet que en els darrers anys Madrid ha estat actuant com una gran aspiradora de capitals humans, financers o materials cap el seu nucli metropolità en detriment de la resta de regions, especialment les més properes i les més desafavorides. Dit de forma molt esquemàtica, Madrid acumula el talent, el coneixement i els recursos, i la resta atrauen turistes, construeixen segones residències o, els més afortunats, produeixen majoritàriament el que es dissenya a l’exterior gràcies als baixos costos salarials. Aquest és el resum del model productiu espanyol.

Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle (www.fundaciovincle.com) i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí.