Va néixer el 1974 a la ciutat de Salta. Amb uns 500.000 habitants, es troba a 1.187 metres sobre el nivell de la mar, al nord-oest del país. De ben jove ja era molt afeccionada a la dansa. Als vint anys es casà amb un ballarí i partí cap a Buenos Aires. Deixà enrere mare, dos germans i una germana. A la capital treballava de martillera (taxadora de béns immobles), però sense deixar de dedicar-se al ball com un entreteniment, els caps de setmana, amb Quique, el seu marit -amb qui sempre ha format parella artística.

Uns anys després, l'home rebé una oferta des de les Canàries i se n'hi anà tot sol. Un any més tard, el 2001, ella també s'hi va traslladar. Després d'anar i venir fent temporades de sis mesos, retornant al seu país per renovar els visats, vingueren a parar a Mallorca. Aleshores ella s'enamorà totalment de l'illa i digué al seu espòs que volia viure aquí, perquè "aquest lloc és diferent de tot allò que jo havia vist, i mira que hem viatjat per molts d'indrets!".

Com és l'espectacle de la vostra companyia, Tronar de bombos?
Els del nord som gautxos, una barreja entre indis i espanyols o italians, així que el nostre fort són les nostres danses de percussió, amb ritmes amb els peus, però també ballam temes populars de diferents regions argentines i d'altres països de Sud-amèrica. I el tango, que és propi de Buenos Aires.

A quines coses de la vida donau més importància?
Sobretot ara que fa dos mesos que he parit, a les meves dues filles, Zoe -la nouvinguda- i Vanina, que té quatre anys; són el primer de tot. Jo no sabia que un dia valoraria tant la maternitat!

Com la definiríeu?
No existeix cap paraula per definir-la. Si dic "amor" hi faig curt, si dic "afecte", encara més; no existeix cap paraula amb prou altura a l'hora d'explicar la sensació que m'envaí el dia que vaig ser mare.

Formau parella artística amb el vostre marit. És fàcil passar de les tensions dels assajos i actuacions a les moixonies de casa?
Això només passà al principi, quan hi havia una certa immaduresa com a parella artística. Aleshores, de vegades fins i tot hi havia crits; però en setze anys de matrimoni a casa i sobre l'escena hem arribat a conèixer-nos tant, que quan ballam separats ens enyoram moltíssim!

Quines són les principals exigències de la vostra professió?
Els qui treballam amb el cos feim una vida molt sana, en lloc del que pensa molta gent, que creu que això és un bauxa, que consumim"coses"; però estan molt equivocats. La nostra feina ens exigeix que el cos estigui bé, que les cèl·lules treballin en condicions; no pots fer ulleres ni passar mala nit, però de vegades succeeix, quan les actuacions són a una hora de tard.

Com us plantejau el futur, atès que en complir una edat us trobareu, com els esportistes, amb un estat físic diferent?
Em preocupa. Jo ja fa temps que sent que he arribat al final. Els dels meu voltant em diuen que no, però el meu cap va per un costat i el meu cos, per un altre. El cap demana al cos que aixequi una cama més amunt i ell no ho vol. Així que sent que l'etapa s'acaba i que hi s'ha de fer lloc als joves que comencen.

I ara passem del vostre futur, al de la humanitat. Com l'intuïu quan observau l'actualitat?
La veritat és que tenc por per les meves nines. Jo, a pesar de la meva edat, ja he viscut prou i he gaudit, he viatjat moltíssim i he assaborit moltes vivències. Però amb tot el que està passant... Encara que sent que a Mallorca estaran millor que a qualsevol altre indret.

Dins la vostra escala de valors personal, quin lloc de la classificació ocupen els doblers?
Els doblers no són importants, peró sí necessaris. Tant de bo que no existissin, de veres!

Quin principi o creença us dóna la força necessària per recòrrer el vostre camí?
L'amor al proïsme; som molt amigable, m'agrada molt ajudar. I crec que tot això radica en l'amor a déu, que et permet estimar totes les persones, les coses o el senyor que cada dia és al cantó demanant almoina. Jo crec que la gent que no té aquest sentiments és perquè en realitat no estima res.