Un total de 22 països s'enfronten a 'crisis perllongades' per crisis alimentàries repetides i una incidència de la fam extremadament alta a causa d'una combinació de calamitats naturals, conflictes i la debilitat de les institucions. Aquesta és la conclusió que es desprèn de l'informe L'estat de la inseguretat alimentària al món 2010, elaborat pel Fons de l'ONU per a l'alimentació i l'agricultura (FAO) i el Programa mundial d'aliments (PAM). Fruit de l'estudi, ambdós organismes mundials proposen que es replantegi la manera en la qual es presta ajuda a aquests països, on hi ha 166 milions de persones subnodrides. Segons ambdues institucions, pateixen 'crisi perllongada' aquells indrets on s'ha produït una crisi alimentària durant vuit o més anys entre 2001 i 2010, reben més del 10% de l'ajuda estrangera en forma d'assistència humanitària i es troben en l'elenc de països de baixos ingressos i dèficit d'aliments. Per tant, una gran part de l'assistència que arriba a aquests territoris és en forma d'ajuda alimentària d'emergència.
Amenaces continuades
Així les coses, no resulta sorprenent que aquestes crisis perllongades es transformin en un cercle viciós que s'autoperpetua, ressalten en el pròleg de l'informe el director general de la FAO, Jacques Diouf, i la directora executiva del PAM, Josette Sheeran. "Representen amenaces continuades i greus per a les vides i els mitjans de subsistència i, a mesura que passa el temps, recuperar-se'n pot ser cada cop més difícil", subratllen.
En l'àmbit mundial, prop del 10% de l'ajuda oficial al desenvolupament és en forma d'assistència humanitària, mentre que als països amb crisis prolongades aquest percentatge és molt més elevat. A Somàlia, per exemple, el 64% de l'assistència és de tipus humanitari, mentre que al Sudan aquesta xifra arriba al 62%. Aquests dos darrers països reben prop del 60% del total de l'assistència humanitària mundial.
La FAO i el PAM reclamen que es dugui a terme un "replantejament generalitzat de la manera en què es presta assistència als països amb crisis perllongades", perquè consideren que "l'ajuda oficial ha d'enfocar-se cap a solucions a llarg termini, amb l'objectiu d'aconseguir millores sostingudes en la capacitat productiva dels països vulnerables i enfortir-ne la capacitat de resistència davant els impactes, mentre continuen realitzant activitats per salvar vides i mitjans de subsistència".
Les crisis prolongades requereixen assistència especialment dissenyada i adaptada. Diouf i Sheeran defensen la realització d'activitats d'assistència a llarg termini, prenent com a base el marc d'institucions locals existents als països afectats, per així oferir més possibilitats per assolir la sostenibilitat pretesa i la millora real de la seguretat alimentària. "Els mecanismes de protecció social com l'alimentació escolar, diners efectius i les activitats i cupons de menjar a canvi de treball poden marcar una diferència fonamental", conclouen.
