De cop, s'encenen els llums i una veu anuncia: "L'Estat d'Israel ha extremat les mesures de seguretat quant als vols turístics que sobrevolen el seu territori. És obligatori romandre als seients i amb el cinturó fermat". Són les quatre de la matinada i encara falta una hora per arribar. Benvinguts a l'autoproclamada terra promesa de Ben Gurión.

Càmeres instal·lades per tot arreu; militars imberbes amb les seves metralletes (carregades?) apuntant cap a qualsevol punt perdut en la distància; enormes banderes israelianes onejant en balcons que dominen, des de les altures, el incontrolable tràfec del mercat àrab; homes vestits de negre, amb escorta, que claven una mirada incisiva al turista, desafiants; una ciutat dividida, disseccionada per un mur imaginari, només visible a través dels omnipresents checkpoints que marquen la frontera entre els israelians i els qui no ho són. Entrem a Jerusalem Est.

L'ofegada Gaza governada per Hamàs és per a nosaltres, inequívocament marcats pel bombardeig mediàtic dels mitjans de comunicació, el símbol més clar de l'ocupació sionista. Però, una cop allà, es fa evident que Cisjordània no és cap oasi de convivència. Sota el Govern de Fatah, la població civil palestina també pateix les conseqüències de viure sotmesa a les doctrines que imposa el Knéset, controlat per la mà de ferro del Likud, i del seu primer ministre, Binjamin Netanyahu.

El centre social que ens acull es troba al bell mig de la ciutat antiga. Des del cor del barri palestí marxem cap a l'esplanada de les mesquites. De camí, travessem una boníca bòveda de pedra, d'edat imprecisa, i ens trobem, de sobte, envoltats de kalashnikovs: ha arribat una nova divisió i semblen emocionats, hiperactius; xerren entre ells, com nens petits que van de campament, asseguts en terra, somrients, sense parar esment a l'arma que duen a les mans: assumeixen que forma part de la disfressa que els acompanyarà els propers tres anys de la seva vida (el servei militar és obligatori durant aquest temps, a Israel).

Ens allunyem dels scouts i ens apropem al mur de les Lamentacions. Caps inclinats de dones i d'homes que, separats, deixen les seves voluntats entre les escletxes de la paret santa. Concentrats, ni ens miren. Nens de no més de cinc anys, vestits i pentinats a la manera tradicional jueva ortodoxa, es tapen els ulls amb la mà quan passem, dones occidentals. Lamentablement, ens acostumarem a poc a poc a aquesta barreja d'indiferència i menyspreu.

Carrer rere carrer, barri rere barri, ens descobreixen un rastre de religió en cada cantonada: musulmans, cristians, coptes, l'antiga església Armenia...

Hebron

Atrapats en el seu propi engany? A tots dos costats de la carretera, una altra murada, aquesta vegada construïda amb materials que fan goig, que ens impedeix contemplar els llogarets palestins que es troben en el camí cap a Hebron. Com a turistes tenim privilegis, i quan podem fem servir l'anomenada "carretera de colons" (connecta els diferents assentaments que ja han esdevingut petites ciutats). Un carreró fantasma, llarguíssim, les portes tancades i, de nou, càmeres de vigilància. Travessem un altre checkpoint ("Sou cristians, oi?") i ja ens trobem al centre neuràlgic de l'economia de la ciutat, el mercat, que s'ha hagut de traslladar perquè l'antic es considerat ara zona militar protegida. Devers 600 colons viuen al centre històric i, 7.000 més, ho fan a l'assentament veí de Kiryat Arba; aproximadament 15.000 soldats s'encarreguen de protegir només els qui viuen dins la vila. Els crits en el mercat denoten una activitat quasi frenètica. Per sobre dels nostres caps han col·locat una reixa. Està plena de bosses, de bolquers, de fems de tot tipus i, fins i tot, de cadires, llençaes per pares i mares que eduquen els seus fills en aquest incomprensible entorn. I és que el barri palestí és ple d'assentaments jueus, de cases que van estar ocupades per famílies de colons i que han obligat a desallotjar edificis sencers. Un barri dividit en dos nivells, però també una ciutat dividida en dues zones, Heb 1 (zona palestina) i Heb 2 (zona mixta). La normalitat, fins i tot en moments de suposada pau, és totalment inconcebible.

Una pilota de futbol, un jeep militar i una ordre de detenció. Tres elements a priori discordants protagonitzen un dels nostres matins dedicats a la reconstrucció. Sorprenentment, els soldats organitzen un improvisat partit amb els nens de la família. Però, de sobte, crits i mirades amenaçants: "No està permès fotografiar l'interior del cotxe, és zona militar". Finalment, hem de marxar i deixar preventivament retingut el nostre coordinador.

La violació flagrant de les fronteres del 67 és la maledicció de la ciutat de Bilin, on els comitès de resistència convoquen una manifestació cada divendres. L'ambient festiu i els nervis dels internacionals conformen una barreja estranya que esclata amb l'enfrontament verbal entre un palestí i dos soldats. El soroll dels projectils de gas lacrimogen marca l'inici del caos. Les granades volen per sobre dels nostres caps. Cremen, ofeguen. Les vies respiratòries, tancades, són substituïdes per crits: "Internacionals, no marxeu". I és que Bilin continua cridant cada setmana, no abandona la lluita.

"We'll back to Palestine", una pintada anònima al "mur de la vergonya", just devora d'un immens rostre d'Ariel Sharon, que ens contempla, amb mirada serena, quan tornem a Jerusalem. Uns nens baixen en bicicleta a tota velocitat en la nostra direcció. Un joc de mirades desafiants. No és estrany; entre un 70 i un 80% han estat detinguts i/o empresonats en algun moment de la seva curta vida, acusats de resistència a l'autoritat, de conspiració o de rebel·lia. Organitzar-se, reunir-se, expressar-se entre palestins és perillós, és il·legal.

I també ho és objectar, manifestar-se contra el règim, lluitar contra l'ocupació, defensar els drets humans. És israeliana, és dona, només té vint anys. També ha patit l'absurda repressió dels seus compatriotes: "Som traïdors, per la nostra família, pel nostre país". I Maya Wind, activista i membre de Refusniks, sap ben bé què es diu; amb dolor, amb convenciment.

Tot plegat, beneït exemple de democràcia occidental al Pròxim Orient.