Cada vegada que una societat aixeca una presó, d'alguna manera, reconeix la seva ximplesa, la seva manca d'habilitats, el seu no saber mantenir un equilibri entre el col·lectiu. Curiosament, l'acció de castigar algú privant-lo de la seva llibertat, és una de les poques pràctiques que s'han mantingut des de l'època de les galeres, sense que la postmodernitat hi hagi fet gaires retrets. És més, la immensa majoria del respectable segueix apostant per aquesta fórmula com a solució efectiva -i gairebé única- si es tracta de corregir la perversió. Tot i això, la presó no sempre ha estat un amagatall de rovell social. De fet, moltes de les grans i petites revolucions que han sacsejat la Història, han estat incubades sota l'ombra que projecten les barres de ferro. D'exemples n'hi ha per regalar; des de personatges que s'han convertit en màrtirs de la llibertat, com ara Nelson Mandela (que estigué tancat 27 anys), fins a silenciats periodistes predestinats a fer llargues estades sota l'ombra de calabossos d'indrets recòndits.

Aquests dies, es ret homenatge a un grapat de dones a les quals es va manllevar la llibertat que lluïen com a armadura: la força del garrot hi va poder més que la coherència de les seves paraules. Els relats que queden de les presons del segon terç del segle XX, com ara Can Sales a Ciutat, escarrufen: condicions higièniques deplorables, constants abusos de poder, misterioses desaparicions de recluses, etc. Moltes d'aquestes dones foren humiliades i torturades, fins que algú decidí esclatar-los el cervell, tot en nom d'una delinqüència disfressada de rectitud. I és que la línia que separa la impunitat de la condemna, no sempre ve marcada per les parets d'una presó.