nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
22°

Joves i empresonades

Els murs de Can Sales foren testimoni de les penúries, els càstigs i la repressió que patiren les preses republicanes en els llargs anys de la Guerra Civil i la postguerra. Però elles cantaven, s'organitzaven, protestaven. Els seus ideals varen sobreviure a la dura prova

La major part d'elles no superaven els vint-i-cinc anys, però totes tenien en comú allò que les dugué a la presó: eren dones amb ideals revolucionaris i republicans. Cantar La Internacional, ser admiradora de Manuel Azaña i escriure sobre l'alliberament de la dona; comunistes, socialistes o militants d'Esquerra Republicana o d'Esquerra Unida; d'alta o baixa classe social... No hi havia cap distinció: totes eren culpables, cadascuna a la seva manera, d'haver-se rebel·lat contra el bàndol dels nacionals. Així, acabaren a la presó de dones de Can Sales. El recinte, inicialment ocupat per les Germanetes Pobres, s'habilità com a centre penitenciari el novembre de 1936. El juny de 1940, les Germanes de la Caritat foren les encarregades de gestionar la presó.

Durant tot el període de la Guerra Civil i de la postguerra, les autoritats religioses col·laboraren colze a colze amb les forces del general Franco, esdevingueren carcellers, còmplices de segrests, denunciaren indiscriminadament qualsevol "roig" sota les més absurdes sospites... Tothom va perdre en la guerra del 36, fratricida per molts, de classe per alguns, però la dura part que hi prengué l'Església queda, avui dia, àmpliament documentada. Roses, però roges. "Vosotras, presas, sois muy bonitas, pero sois como sepulcros blanquecinos, que por fuera son bonitos pero dentro guardan la podredumbre". Dures paraules del capellà de Can Sales, de nom Valentín Herrero.
Margalida Capellà (Montuïri, 1944), escriptora i periodista, ens obre una petita finestra a la vida d'aquestes valentes dones durant els anys en els quals es varen veure privades de llibertat, moltes d'elles sense saber per què.

Amb veu suau i recorrent amb les mans el seu llibre, en el qual recull els testimonis de vuit preses i dues monges (Dones Republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca. 1936-1939. Volum I), Margalida narra les anècdotes i fets històrics que varen tenir lloc entre els murs del recinte. Les versions, com és natural, no coincideixen gaire. Les preses recordaven l'experiència amb duresa, dolor, pena, ràbia. Les monges s'esforçaven a justificar la seva actuació, els seus intents d'adoctrinament cristià, els càstigs, les pèssimes condicions, els robatoris de menjar, les xinxes... Josep Massot, estudiós de l'època, afirma que "llegint aquest llibre he confirmat la meva conclusió: les dones varen tenir un paper molt més rellevant que no es pensa en la defensa dels ideals republicans".

A través de la història ens arriba el ressò de les paraules del capellà: "Voy a traer una ametralladora y quedaréis todas arrasadas". Així ho explica Francisca Pizà, que no va conèixer mai la raó per la qual es trobava empresonada. Li demanaren on guardava la bandera republicana i ella insistí que no en tenia cap. Fou condemnada a pena de mort. El delicte de Catalina Vich fou un altre: cantar La Internacional, segons una veïna. Ella afirma que no en sabia la lletra però que l'havia apresa durant la seva estada a Can Sales. Màxima pena.
Francisca Llopis va caure malalta a la presó i no se'n recuperà mai del tot. Recorda que, una vegada, una dona que parlava malament el castellà va rebre una galtada d'una monja. Adoctrinament de nou. Hi hagué dos fets que marcaren de manera especial la vivència d'aquestes dones a Can Sales: l'afusellament de les rogetes del Molinar i el suïcidi de Matilde Landa, que es tirà del terrat al pati del centre penitenciari, el dia de la Mercè.
Però el dia a dia suposava, a més, un dur tràmit. N'hi havia moltes que relataven que vivien una tensió constant.

Explicaven que les monges les obligaven a abandonar l'ateisme, que moltes d'elles defensaven; les castigaven si no resaven (a una presa, Catalina, l'amenaçaren de prendre-li el fill petit si no acudia a la missa); patien fam (les carcelleres venien els aliments que els familiars els enviaven); mancaven d'espai per descansar (dormien en terra, unes recolzades en les altres); no rebien senceres les missives de la família (si eren gaire llargues, les monges les xapaven en dos trossos i els en donaven a triar un) i, a més a més, vivien, la majoria, amb l'angoixa dels condemnats a mort. Tot i així, recorden com organitzaven balls, com intercanviaven informació i coneixements sobre història i comunisme, com canviaven la lletra al Cara al Sol...

La monja que s'encarregava de l'economat, sor Maria Ximena, nega molts d'aquests fets i assegura que "cadascú tenia les seves idees i les respectàvem, però varen millorar el seu cristianisme". No recorda els càstigs, ni el fred ni la por. "Ens en sortírem bé, d'aquesta feina", sentencia. Afortunadament, la veu d'aquestes valentes dones ens acosta a la veritat històrica dels fets, si bé encara hi ha molta feina per fer en aquest sentit. La derrota republicana suposà l'aniquilament de les idees de la Revolució, del treball i la lluita per la justícia social. Es varen perdre milers de dones i d'homes que, des de les files del comunisme, l'anarquisme i el socialisme, creien en un món més lliure. Amb ells i elles tenim un deute: recordar-los.

Matilde Landa, la militant comunista que vingué des de la Península

"Estic rabiosa perquè t'escric una llarga carta per felicitar-te pel Cap d'Any... i aquest paperet deu estar en aquest moment a l'estómac d'algun tauró". Clara i directa, inconformista, lluitadora... Aquestes paraules, extretes d'una de les missives que Matilde Landa envià a la seva filla des de la presó de Palma, serveixen per intuir quina era la seva actitud davant el cruel tracte que rebien de les seves carcelleres i "taurons de censura": les monges de la Caritat. Matilde, filla de l'advocat krausista Rubén Landa Coronado, va néixer a Badajoz el 1904 (David Ginard, Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas). El 1923, es traslladà a Madrid per estudiar una carrera i durant la Segona República inicià la seva militància política. Poc abans de la Guerra Civil ingressà en el Partit Comunista i, ja el 1938, pertanyia al subsecretariat de propaganda del Govern Republicà.

En aquella època conegué Miguel Hernández, poeta que li dedicà una peça: A Matilde. El 26 de setembre de 1939, ingressà a la presó de Las Ventas, condemnada a la pena màxima, i allà organitzà la seva coneguda oficina de penadas, mitjançant la qual ajudava a escriure els textos de la defensa de les seves companyes. Per juny de 1940, fou traslladada a Can Sales i es convertí gairebé en el referent moral per excel·lència de les altres preses, encapçalant les modestes accions de resistència que s'hi organtizaven. Se l'arribà a acusar, fins i tot, de crear una petita "cèl·lula comunista" al centre penitenciari. A causa del seu esperit lliure i de la seva convicció revolucionària, les monges l'amenaçaren reiteradament perquè es convertís al cristianisme. Matilde no els oferí aquesta victòria propagandística, fins que li arribà la mort: es precipità des del terrat perquè no aguantava més la pressió de les seves cristianes carcelleres. En el darrer moment de la seva vida, Valentín Herrero, el cura de la presó, aprofità la seva debilitat per batiar-la, segons els testimonis. De cap a cap, la seva vida fou una al·legoria del que suposà la lluita revolucionària, plena d'ideals, i la decepció posterior de la cruel victòria del feixisme.

Les rogetes del Molinar, executades per obra i gràcia del feixisme

La presó de Can Sales era considerada, en els durs anys 30, una de les destinacions pitjors per a les preses polítiques. I allà, a banda del cruel aïllament, de la massificació, de les deteriorades condicions i de la inevitable fam, hi moria gent. Executades, afusellades pels coreligionaris de Franco. Aurora Picornell, Catalina Flaquer i les filles d'aquesta, Antònia i Maria Pasqual: les rogetes del Molinar. Els seus cossos foren omplits de metralla pels seus adversaris nacionals, aquell dia convertits en botxins. Era la nit de Reis de 1937, al cementeri de Porreres.
Aurora Picornell, la Passionària de Mallorca i marxista convençuda, es caracteritzava per la seva habilitat com a oradora, capaç de fer vibrar la plaça de Bous amb els seus mítings.

Treballadora de fàbrica, organitzà el sindicat de sastreria i, en el temps de la Segona República, participà en l'aparell de propaganda del Partit Comunista i viatjà per les altres illes per estendre les idees de la Revolució.
Les rogetes del Molinar foren de les primeres preses a arribar a Can Sales. I un bon dia, en desaparegueren. Quan en sortien, sonà una campaneta. Les altres recluses no oblidarien mai aquell soroll que, cada vegada que es repetia, feia que el seus cors bategassin més aviat, aterrits.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pep Quetglas, fa mes de 13 anys
Aquesta "Esquerra Republicana", no serà "Izquierda Republicana", el partit de n'Azaña (i en Darder...)? I "Esquerra Unida", no serà la fundada l'any 1986?
Valoració:7menosmas
Per Mar, fa mes de 13 anys
Esgarrifós
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente