Aquella convocatòria de beques per a la realització de treballs de camp d'antropologia cultural a l'Àfrica va ser la gran ocasió que en Joan esperava per fer realitat el seu somni: viatjar a Kenya per conèixer els mítics guerrers massais i, si podia ser, conviure amb ells una temporada. Feia anys que vivia obsedit per aquesta il·lusió. D'adolescent s'havia sentit atret per aquella tribu fascinant de guerrers nòmades, i el pas a l'edat adulta no l'havia guarit d'aquesta dèria; més aviat l'havia convertida en projecte viable. Va obtenir la beca i a la fi va arribar el dia de partir. Va fer tot el viatge martellejat per les preguntes que s'havia fet tantes vegades: Com seria la primera trobada? Serien realment tan fascinants com els mostren els documentals? Què vol dir que els massais són uns homes d'una força extraordinària? Força física, força de caràcter, o totes dues coses?

El primer dia a la boma o aldea massai, a la reserva de Mara, en Joan va veure pocs guerrers massais. Va tenir prou feina a seguir les dones. Munyien les cabres, preparaven el menjar, tenien cura dels més petits. Un grup d'al·lotes joves va ajudar una futura núvia a construir la cabana per al seu marit: la van enllestir en menys de vuit hores. A mitjan capvespre, una dona entrada en anys va tornar, tota sola, d'una intensa jornada de caça. I un grupet de menudes -la més gran no devia passar dels deu anys- es van passar més de dues hores traginant garrafes d'aigua del riu per proveir la comunitat a l'hora de sopar. En Joan se'n va anar a dormir sense tenir gaire clar com són els guerrers massais. Però d'una cosa sí que n'estava segur: les dones massais, siguin de l'edat que siguin, són, en tots els sentits, persones d'una força extraordinària.