Per a qualsevol govern, l’acte de convertir unes ajudes socials en un dret subjectiu és una decisió que té un element de risc important, perquè les lleis que creen aquesta mena de drets imposen automàticament una obligació per a l’administració responsable.

I què passa si aquesta no compleix? És la situació en què ens trobam, relativament, pel que fa a la Llei de dependència. Relativament perquè, més que d’un incompliment, es tracta d’un retard en la seva aplicació. Però aquesta situació no pot ser indefinida. Si en un termini raonable –un, dos anys– el retard s’acumula en lloc de minvar, aleshores sí que, amb tota raó, es podria parlar d’incompliment. Llavors bastaria que qualsevol ciutadà afectat denunciés l’Estat per aquest incompliment i que guanyés el contenciós, perquè això assentés jurisprudència. Un escenari complicat per a qualsevol govern.

Mentrestant, qui aguanta la pressió dels ciutadans i ciutadanes que ja han estat acreditats com a persones dependents és l’administració amb qui s’han relacionat directament, que és l’autonòmica. És a dir: que el retard i el finançament insuficient per part de l’Estat, responsable últim de l’aplicació de la llei, provoca que l’administració més propera al ciutadà no pugui complir amb la seva competència. Vaja, diria que aquesta pel·lícula ja l’hem vista...