De totes les històries, la de La Sonrisa Médica és, per ventura, la més trista imaginada. Una nina mallorquina, l’any 1994, es posà greument malalta. Els seus pares, desesperats, viatjaren fins a París per ingressar l’infant a un hospital especialitzat de la capital francesa.

Hi està una temporada, al decurs de la qual rebé la visita d’una parella de clowns. Eren voluntaris de Le Rire Medecin i va ser tan agradable la visita per la nina, que digué als seus pares: "Passi el que passi, vull que hi hagin pallassets d’aquests fins al final".

Ella morí, però no ho féu el seu desig. Ella no és viva, però els seus pares impulsaren el que avui es coneix com La Sonrisa Médica, que rep el nom de la seva traducció directa del francès (Le Rire Medicin). I tot que els anys passen, i ha plogut, molt, des de 1994, els pallassos de l’organització no tan sols encara trepitgen els hospitals de Mallorca, sinó que, a més a més, s’han professionalitzat.

"Al principi", explica Leonor Bordas, pallassa des de 1997, "arribaven al col·lectiu i l’endemà ja anaven als hospitals". Ara, però, han de fer un curs de preparació d’un any. I és que segons Bordas, la feina del clown d’hospital és molt dura i complexa". No debades, treballar cada dia amb nins i nines malaltes és bastant dur des del punt de vista emocional. S’han de conèixer els noms de les malaties i com condicionen al caràcter del pacient. Per això, fan feina en parelles, realitzant visites a Son Llàtzer, a Son Dureta i l’Hopital de Manacor.

Ah! I tothom és susceptible de rebre la seva visista, i no tan sols els petits. "Molts ancians, per exemple, també demanen a crits una mica d’atenció". Unes bombolles d’aigua, que amb els seus colors neutralitzen els tons grisos de l’hospital. A ballar un tango de Matxin amb una padrina, que alegren tant els ballarins com el públic.

També fan gràcies amb el personal sanitari. Ells també, idò, han d’alliberar la tensió i estrès d’una feina que conviu amb la mort. Però allò important és, de vegades, animar la família. "Quan els pacients són menuts, molt petits, no són conscients de què els passa". El pes de la malaltia, idò, la duen –en silenci?– els pares i mares.

Darrere tots ells, però, es troben els nins. Els més petits, de vegades, agafen por en veure els pallassos, "tot i que estam aconseguint desvincular la nostra imatge al tenebrós clown del McDonalds".

Divertir els adolescents, enmig d’una edat complicada a la qual un ja se sent gran, també podria semblar complicada. Els de Sonrisa Médica, tanmateix, cerquen escletxes, maneres d’entrar-los. "La màgia, ballar rap i les malabars els enganxa més que una cançó de bressol", justifica Leonor.

Tot és lícit si l’objectiu és fer riure.

La Sonrisa Médica, darrere els nassos vermells

Atesa la greu situació d’alguns malalts, hi ha moments en què les rialles no hi caben. A tota la resta, però, s’ha d’animar. Ni que sigui per tres minuts. Són les vuit del dematí i Pilar Gimeno i Fanny Guerrero travessen les portes de l’hospital Son Llàtzer. Entren a una petita sala on es maquillen, lleugerament, i es vesteixen amb un vestit colorit. Pilar i Fanny sortiran d’aquella sala –una hora després–, tornades en la Zeladora Caragola i la Infermera Felipa.

Cadascun dels 15 pallassos professionals que formen La Sonrisa Médica tenen el seu propi personatge. "Són moltes les raons per les quals ajuda", expliquen. Per exemple, recrea un alter ego que tan sols viu dins un hospital. "És clau que els clowns no s’enduguin els maldecaps de la feina a casa, perquè allò que veiem a l’àmbit sanitari és dur".

A les nou comencen les visites. Durant les properes quatre hores, atendran d’entre 40 i 70 nins, depenent del dia. Primera tasca: Intercanviar informació amb les infermeres. "Ens expliquen quina malaltia pateix cada nin, i com es troba anímicament aquell dia", diu Leonor, que es caracteritza com Doctora Loli Tirita.

La importància d’adaptar els recursos artístics a cada pacient és capdal. Tot i el component grotesc. Si a un infant li acaben d’amputar un mà, per exemple, no convé fer un joc de malabars. Si un pacient pateix trigomegacede, no té percepció sensorial. Si és sord, no cal la música. O si està traccionat, el nin no es pot moure; els pallassos, idò, han d’evitar realitzar accions que el temptin a moure’s.

Arriben a l’habitació de M. Amb sols dos anys, ja està ingressat. Té por de la mirada, en veure la Zeladora Caragola i la Infermera Felipa de sobte. Però amb una cançó els agafarà confiança, i amb la segona, ja riurà. Tot i la desconeixença general, són molts els nins que estan ingressats durant molt de temps a l’hospital.

Així, no sobta que les voluntàries de Sonrisa Médica, en visitar-los sovint, comencin a estimar-los especialment. "Per això, s’ha d’anar en compte de no quedar-se pillats amb els nins". Perquè el pallasso pot assumir una pèrdua com a pròpia. És difícil, però, que la barrera personal del clown no sigui travessada. Com que el col·lectiu ja havia previst dificultats en l’àmbit emocional, disposen dels serveis d’un psicòleg.

I també s’autoobliguen a no visitar més de dos hospitals a la setmana. "Ens hem d’oxigenar", diu Leonor Borda. I és que, qui pot jugar, dia rere dia, el paper del simpàtic? Del sempre optimista? De mantenir en tot moment el bon humor quan la tragèdia és de front?

Però no tan sols és dur. "També és infinitament gratificant", coincideixen la parella de clowns. A les 13 hores tornen a canviar-se, i comenten amb les infermeres com han anat les visites.

Darrere el nas vermell, "una màscara que ens protegeix", s’amaga un somriure contagiós.