Després de 30 anys a les illes i amb un estratègia balutxa, que sembla que no pensen canviar, segueixen essent un partit extraparlamentari, friki i insignificant.

ERC és un dels partits més honrats dels que pasturen per l'àmbit polític estatal. Enhorabona i gent horada al poder.

A Mallorca ERC ha fet tan bona feina que són extraparlamentaris.

Jo penso com en Ropit. A Mallorca ER ha fet una bona feina i tendria el seu lloc fins una coalició de nacionalistes.

Com cada dia de Nadal, el nacionalista fa el que cap català normal: en comptes d'anar a casa dels seus pares a celebrar el naixement del nen Déu amb tota la família, es va al cementiri a celebrar la mort d'un idolillo amb un grapat d'ideòlegs. Evidentment el nacionalista és Artur Mas, la Forcadell i el seguici de frikis separatistes, i el idolillo és el coronel Macià, el president que proposava "imposar Browning en mà el respecte a la raça" catalana. Aquest cop Artur Mas, entre els sepulcres, s'ha dit que "es tracta de respectar els drets fonamentals de Catalunya. (...) No pot ser que la majoria utilitzi les seves forces per ofegar els anhels de la minoria ". A ver, president, en quines quedem:
• Si -com ud es farta de dir- el separatisme és majoritari a Catalunya, per què vol ofegar a una "minoria" lliure de nacionalisme amb la secessió, privant del seu dret a la nacionalitat?
• Si -com ud repeteix cada dia- els partidaris de laimmersió són majoritaris a Catalunya, per què s'obstina a ofegar a una "minoria" lliure de nacionalisme amb laimmersió, privant del seu dret a l'educació
• en llengua materna?
Però és clar, resulta que la "minoria" són a els nacionalistes. Resulta que el 51% de catalans escull el castellà com su llengua habitual, però ha de tolerar que una minoria ideologitzada li digui la llengua en què ha de escolaritzar els seus fills. I resulta que el separatisme només és el 37% del cens (segons el "27 aquest") o el 22% segons el 20D; i només va obtenir el 48% en vots el "27 aquest", o el 31% la 20D; però aquesta minoria ens ofega amb els "anhels" separatistes de la brigada prusesista.
Camini, sr Mas, deixeu-vos de cementiris, envieu passeig a la mòmia de Macià, no sigui ranci, raciocine en fila i gaudeixi del Nadal en família.

Bueno, lo importante es que tanto aquí como en Valencia pintan menos que el partido pirata...

Jo crec que molts votants de la CUP, es decidiran a votar a ERC desenganats de les actuacions dels cupaires, perque per molta gent resulten incomprensibles i més que una col.laboració, a vegades siguin un entrebanc per continuar endavant.

Lluís Companys, “el pajarito”: màrtir o botxí?
Autor: “Lo tocagaites del Bages”
Aquest és el mot pel que es coneix a un personatge tenebrós i obscur, causant de milers d’assassinats deguts a la seva covardia i falta de coratge, i que tant sols va demostrar una mica de valentia en el moment de la seva mort.  El personatge en qüestió no és altre que l’actualment venerat fins l’ avorriment Lluís Companys i Jover, «El Pajarito» ).
La biografia de Companys és ample i complexa, i repassant la seva militància política, sorprèn la falta d’una línea ideològica clara, passant de ser un advocat d’anarquistes a ser membre destacat del partit dretà de Melquíades Alvarez o abanderat de l’esquerra més independentista. Actualment la paraula que podria definir a aquest personatge seria la de «trepa», és a dir, aquella persona que desprovista de ideologia política lluita per aconseguir arribar al màxim de les seves ambicions polítiques sense cap tipus d’escrúpol.
Lluís Companys i Jover va néixer a El Tarròs (Lleida) el 1883, estudià dret a Barcelona i de jove va contactar amb grups lerrouxistes. La seva manca de fé catalanista el portà a militar en el Partit Reformista de Melquíades Alvarez (polític asturià d ‘extrema dreta que morí assassinat a la presó Modelo de Madrid el 1936), la seva adscripció espanyolista i dretana va durar uns anys, de 1912 a 1915, els suficients per veure que no podia colmar les seves desmesurades ambicions de poder i de gloria.
El 1917 va pensar en crear el seu propi partit, el Partit Republicà Català, junt amb Marcel•lí Domingo (futur ministre espanyol d’Agricultura, Indústria i Comerç i Francesc Layret (“el noi del sucre”, assassinat el 1920 a Barcelona per membres del Sindicat Lliure) [a], i el va portar a defensar grups de pistolers anarquistes acusats d’assassinats. Durant aquestes dates els militants anarcosindicalistes coneixen al seu defensor pel sobrenom de “Pajarito” (per lo bé que “piulava” defensant les tropelies d’aquelles pandilles de desarrelats). La seva radicalització i la vehemència amb la que defensava als criminals, el va portar a que l’any 1920 fos detingut i engarjolat a Maó (a la presó de la Mola), per provocador i per encoratjar l ‘ús de la violència.
Alliberat poc després va fundar la «Unió de Rabassaires», a partir d’una idea del pagès Francesc Riera (batlle de Martorell), i tingué una destacada actuació a partir de la Llei de Contractes que portà a una radicalitzaci6 pagesa i l’enfrontament amb les classes benestants i dretanes de la burgesia catalana (el que avui dia representa Convergència).L ‘agitació al camp fou molt intensa i les tensions entre rabassaires i jornalers per una banda i propietaris per una altra portà a Catalunya a una espiral de tensió en augment.
Companys es radicalitza cada vegada més, i canvia el seu tarannà anarquista per una ideologia barreja d’independentisme i d’anarcomarxisme, empentat per les seves ganes de protagonisme. El 1930 entrà a formar part del Comité Revolucionari de Catalunya i participà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. A partir d’aquest moment les seves ambicions es veuen colmades, i comença una carrera funcionarial en augment (regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931, governador civil de Barcelona, diputat al Parlament espanyol i al català el 1932 i ministre de la Marina d ‘Espanya el 1933 ).
Però la culminació dels seus somnis arriba l ‘any 1934, amb la mort del President Macià. Es aleshores quan Companys és anomenat president de la Generalitat Republicana, amb l’oposiciò dels membres de la Lliga (encapçalats per Francesc Cambó), i protagonitzarà un dels episodis més negres i foscos de la vida de Catalunya: el 6 d’Octubre.
El 28 de juny va morir Joan Selves , conseller de governació, i fou immediatament substituït pel radicalitzat Josep Dencàs (membre d’Estat Catala, grup integrat dins l’Esquerra Republicana). El dos d’octubre el goven Samper, dimiteix i Lerroux és l’encarregat de formar nou govern. Entraren al seu govern tres membres de la CEDA -la dreta espanyola castellanista-, i això les esquerres no ho varen poder soportar , i es decreta arreu una vaga general. Es en aquest context que Companys arrosegat pel seu messianisme i pels consells dels seus homes de confiança més nacionalistes (Dencàs, principalment decretà a les vuit i deu minuts del 6 d ‘Octubre l’Estat Català dins de la República Espanyola
Companys pretenia una revolució esquerrana amb l ‘ajut dels membres més radicalitzats del nacionalisme català (Dencàs i els seus escamots, Comte i els membres del CADCI, etc), que juntament amb un aixecament arreu d’Espanya (la revolució només triomfa a Asturies) portés a la fí el govern dretà de Lerroux ; Grups nacionalistes organitzaren concentracions paramilitars ( «Nosaltres sols», «Partit Nacionalista Català», «Joves d’Estat Català», etc) a la plaça Universitat de Barcelona, per tal d’atraure al jovent perque donés suport a la insurrecció.
El 6 d ‘Octubre acabà l’endemà quan Companys es rendí al General Batet .Quatre trets, un militar i un parell de nacionalistes morts al local del CADCI (Jaume Compte i González Alba) és el resultat d’aquella esbojarrada aventura de Companys ). Els desesperats intents que “El Pajarito” havia fet per ràdio per tal que els catalans vinguèssin a recolçar-lo fracassaren. Es quedà tot sol. Ni els seus companys anarquistes el vingueren a salvar. Fou detingut i condemnat a trenta anys de presó. L’aventura acabà cómicament quan Dencàs i altres membres d’Estat Catala i ERC fugiren pel clavegueram de la Generalitat en una aventura tragicómica que els portà a Italia.
Però el febrer de 1936 les esquerres guanyen les eleccions i Azaña formà el nou govern de la República i alliberà Companys, que torna a la Presidència de la Generalitat. Els fets es precipitaren a Catalunya, cauen els primers homes de dretes assassinats (els germans Miquel i Josep Badia el 28 d’abril de 1936) , es comencen a cremar esglésies i les amenaces es tornen realitat arreu i l’aixecament militar del 18 de juliol desperta a Catalunya una revolució anarquista que ocasionà milers de morts. El fracàs a Barcelona de la insurrecció comporta que els membres de les esquerres s’organitzin a través del Comite de Defensa Confederal, dirigit per Durruti i García Oliver. Els amics de Companys exigiren al President el repartiment d‘armes i aquest no sols no s’hi oposà sinó que l’alentà (trenta mil fusells, metralladores i cartutxos foren repartits entre les masses). El resultat fou la bogeria, la mort i la destrucció
L ‘aparició de comités de tot tipus, formats per membres del Front Popular (militants d’ERC, de la CNT i d’altres) els abocà a prendre el poder per la força. El comissari d’ordre públic, general Escofet, dimiteix del seu càrrec per que no es vol fer responsable del desordre i de les morts. Companys reuneix als seus consellers i s’afalaga de la Revolució. Els hi oferix el poder; el crim i l’anarquia són recompensats pel President de la Generalitat, i creà personament el “Comité Central de Milícies Antifeixistes” que fou l’autèntic poder durant aquells anys.
El gener de 1939 s’exilià a França, però fou detingut per la Gestapo, entregat a les autoritats espanyoles i sotmés a un consell de guerra. Fou afusellat el 15 d ‘octubre de 1940 al Castell de Montjuïc. Sembla ser que fou l’únic moment de gallardia a la seva vida, quan davant del pelotó d’execució va demanar descalçar-se per tocar amb els seus peus nus la terra catalana, que tant de mal li havia fet patir .
El general Franco va afalagar a Companys al donar-li la oportunitat de redimir-se amb la seva execució. Es possible que si se l’hagués perdonat, Companys avui dia seria sols un mal son per tots els catalans.

Gràcies, Ropit.

Gràcies a postures com les teves ERC seguirà essent una força extraparlamentària per sempre més.

Si no fos per en Sastre i en Palou, encara tendriem Rabasco i rabasquistes fent-se Mallorca seva.
I piscines "Ramírez" on no pertoca!