L'acte central de PP, en Rajoy, en Piqué, les banderes i els clavells

Camina, caminaràs i un munter de mossos et trobaràs. La zona estava assetjada. 18.45 arrib a la plaça del Rei. Gent engominada, corbates amb banderetes (espanyoles, és clar), cinturons amb banderetes (espanyoles, és clar), seguretat privada, més seguretat privada, molta més seguretat privada, periodistes, roba de marca, cavallets a les camises roses amb jerseis per damunt les espatles, en Toni Soler i el seu Polònia. Entr al Saló, sala plena (prop de dues mil persones?), el magnífic himne del Partit Popular sona suaument en la seva versió orquestral, càmeres, banderes espanyoles, banderes catalanes, una rossa tot imitant la llibertat guiant el poble però embolicada en deu quilos de maquillatge i en una immensa bandera espanyola.

Agaf una cadira i s'apropa una senyora vestida amb una espècie de no sé què, ben perrucada, ben encoloniada i ben... (va, és igual). «Oiga, aquí me puedo sentar?», «Senyora, això és per la premsa», «Ah!, pero los periodistas estan de pie, no? Es que tengo una pierna mala y me tengo que sentar! No sé porque hacen esto en un sitio tan pequeño!». 19.11, himne del PP a tota canya, focus, banderes i acció: ja són aquí! Entre enmig de l'eufòria col·lectiva apareixen Fernández Díaz, Piqué i Rajoy, enrevoltats de seguretat. Els crits? Presidente! Presidente! Presidente! Atenció: han fet retirar les banderes espanyoles i alguns assistents s'indignen. La prudència els farà traïdors!!!

Comença Fernández Díaz amb un «bienvenidos a Barcelona». En un perfecte castellà fa un discurs on les frases més aplaudides són «el carrer s'ha regalat als radicals», «tenemos dos lenguas, catalán y castellano» (ell sembla que només en té una perquè el català encara no l'ha fet servir), Apareix Piqué. «Se nota, se ve que gana Piqué». Preocupant el sentit del tacte i de la vista que tenen els assistents si noten i veuen que guanya Piqué. Intervé en castellà, sense americana ni corbata. Fa un discurs per euforitzar el poble. «Nosaltres no excloem ningú, excepte els violents!». El públic: «Bravo, Presidente, Bravo!». Just darrere jo hi ha un homenet que sembla Torrebruno, però que com a contrapès té una miula com na Caballé. Quin suplici! En Piqué es passa al català per dir: «Ser espanyol i català no és incompatible», «Nosaltres volem la Catalunya de la Constitució», «Mai he dit que no sigui legítim ni democràtic que les forces s'ajuntin contra el PP». Nooooo!!!

Finalment fa poreta a la gent tot dient: «Si voten Mas després tendran Carod, Puigcercós i Huguet al Govern!». Acaba, tornant al castellà, amb una frase memorable: «Amb en González hi havia corrupció a Espanya, amb Aznar va desaparèixer i, ara, ha tornat amb en ZP». Clar, que no explica qui són els corruptes.

Entra Rajoy a escena, amb corbata i americana. «No hemos venido aquí para recordar Pedro IV el Cerimonioso. Hemos venido aquí porque aquí se hizo un pacto contra el PP. Toma democracia!». Rellegesc les meves notes perquè em pensava que Piqué havia dit que era legítim, efectivament ho havia dit. Bé, una petita contradicció. La paraula més sentida és llibertat. Sembla que estam a un acte de la predemocràcia. Rajoy demanà contínuament pluralisme, llibertat i normalitat. «Todos somos iguales ante la Ley», repeteix diverses vegades. Acusa el PSOE de dividir la societat i assegura que quan ells governaven PP i PSOE pensaven diferent sobre moltes qüestions però en «lo» essencial estaven d'acord. Molts de nosaltres ens havíem temut d'aquest fet!

L'acte acabà amb una frase dels antiglobalització (quina perversió!): «Un altra Catalunya és possible», Rajoy dixit. Música a rompre i banderes ara ja només catalanes o mig catalanes i mig espanyoles. El silenci torna al gran Saló del Tinell. Si les parets parlessin!