Rafel Borràs és un dels pensadors més lúcids de les Illes Balears. Assagista i columnista habitual a dBalears, en aquesta entrevista ens parla de la crisi que comença i de l'ingrés mínim vital que rebatia com a ' Insuficient Mínim Vital'.

El congrés de diputats acaba de convalidar el decret de l'anomenat 'ingrés mínim vital', és aquesta una bona formula?

Home... Benvinguda sigui qualsevol iniciativa orientada a ajudar a les persones i a les famílies més necessitades. Està molt bé que, de moment, no s'insisteixi en polítiques austericides per afrontar la monumental crisi socioeconòmica que, a conseqüència de la crisi sanitària del covid-19, ens ve a sobre.

Però l'Ingrés Mínim Vital és un Insuficient Mínim Vital. Tal com queda reflectit en el BOE, l'IMV no té com a objectiu eradicar la pobresa. És bastant més modest, i es conforma amb «la reducció de la pobresa, especialment l'extrema pobresa». És a dir, s'ha de ser molt pobre per tenir-hi dret.

Una altra insuficiència: La quantitat d'aquest IMV és de 462 euros al mes per a persones adultes que visquin soles, i fins a un màxim de 1.015 euros al mes per una llar de 4 o més membres. Si tenim en compte que el llindar de la pobresa al Regne d'Espanya era l'any 2018 –última dada disponible- de 739 euros al mes per persona adulta, i de 1.552 per a les llars, haurem de concloure que , potser hi haurà menys pobresa extrema, però, si no es fan altres polítiques socials i laborals, hi haurà més pobresa, o, si més no, més gent en risc de pobresa o d'exclusió social que, no ho oblidem, a les Illes Balears, segons l'última dada coneguda – la del 2018-, ja superava la taxa del 23%.

A les Balears ja hi ha la Renda Social Garantida, com valores el seu funcionament?

Sobre la RESOGA podria dir gairebé el mateix que he dit de l'IMV. És una peça dels Serveis Socials de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears molt lloable, però que té totes les insuficiències i mancances d'aquests tipus de 'rendes per a pobres'. Tal com va afirmar la Consellera Fina Santiago en una compareixença el 2018 en el Parlament, la RESOGA no està concebuda amb l'objectiu que no hi hagi persones pobres, sinó per a esmorteir els efectes de la dita pobresa.

A més a més, és, com ho és l'IMV, una prestació estigmatizadora, és a dir, s'ha de demostrar la situació de pobresa o de necessitat. Conec gent que podria percebre-la i que no vol passar per l'estigma de ser 'usuària dels serveis socials'. Dels laberints burocràtics per sol·licitar-li -tot i que s'han simplificat- les entitats que fan feina amb col·lectius i persones en exclusió, o en risc d'estar-hi, conten casos dramàtics... Sobre això deixa'm que recomani la lectura del llibre de Sara Mesa titulat 'Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático', és un relat d'un cas verídic esfereïdor.

Per una altra banda, amb la RESOGA no hem escurçat les cues en els Caputxins, ni a Càritas, ni a Mallorca Sense Fam, etc. Tampoc hem millorat gaire els indicadors de desigualtat. Dit sigui de passada, això passava mentre, abans de la pandèmia de la covid-19, sí que s'escurçaven les cues del SOIB. La qual cosa indica la intensitat i extensió de la precarietat laboral realment existent a casa nostra.

Finalment, anotaria la meva preocupació pel que em sembla una renúncia a aprofundir en l'autogovern en aquest àmbit de -seguint allò expressat per la Consellera d'Afers Socials- esmorteir els efectes de la pobresa. El que caldria, al meu entendre, és establir un llindar de la pobresa a Balears (i, encara millor, si fos a cadascuna de les illes), perquè la cistella de la compra bàsica i el preu de l'habitatge són molt més elevats a les illes, i, per tant, una xifra que és una mitjana estatal és una distorsió. A casa nostra les persones oficialment pobres són dels més pobres del Regne d'Espanya!

Amb aquest indicador de llindar de pobresa, ajustat a la realitat illenca, s'haurien de fer polítiques pròpies de lluita contra l'exclusió social, i la pobresa. La RESOGA podria evolucionar cap a una prestació per a aconseguir de debò que ningú a aquesta terra pateixi carències materials més o menys severes. Però, si no he entès malament la nota oficial de la Conselleria d'Afer Socials, i sense que el BOIB hagi publicat el Decret Llei que el Govern ha aprovat aquest divendres, sembla que la RESOGA evolucionarà cap a una prestació complementària a l'IMV.

Això, dit sigui de passada, és una invasió competencial evident. Les competències de serveis socials són exclusives de la Comunitat Autònoma. L'Estat ha fet una martingala, creant una prestació pròpia de serveis socials i encabint-la en l'àmbit de la Seguretat Social. Ha fet el mateix que el que va intentar-se fer quan es va aprovar la Llei d'atenció a les persones en situació de dependència. Llavors, es va impedir. Els vots de CiU eren imprescindibles, i Jordi Pujol va impedir que 'la dependència' fos una prestació de Seguretat Social, i, per tant, exclusiva de l'Estat. Ja sabem que hi ha tres temes intocables en el 'Règim del 78': la unitat d'Espanya, la monarquia borbònica, i 'la caja única de la Seguridad Social'!

En qualsevol cas, em sorprèn que ningú en xerri d'aquest tema competencial. Segurament, és conseqüència de l'aplicació de la coneguda com a 'doctrina del xoc'. Aquesta doctrina, que ens explicà Naomi Klein, funciona de meravella amb el xoc que ha significat la pandèmia del coronavirus, i el fet de només pensar en la consegüent crisi social. O, potser, és que ja tothom dóna per fet que això de les autonomies és un experiment fracassat.

Perdona que me n'hagi anat per les bardisses. Tornant a l'IMV i a la RESOGA, diria que, tanmateix, en el fons són polítiques del passat. En aquest avançat segle XXI, el debat que recorre el món és el de la Renda Bàsica, és a dir, d'un ingrés incondicional, universal, individual, i suficient per a garantir amb dignitat el dret a l'existència material. Una Renda Bàsica que, en el cas del Regne d'Espanya, podria ser finançada mitjançant una reforma fiscal que suposaria una redistribució de part de la renda del 20% des de les persones més riques cap a la resta de la població. Ras i curt: l'única inviabilitat de la RB és la política-institucional. Què seria de l'establishment si tothom tingués garantit poder viure sense haver de demanar permís (com que algú et contracti per una feina retribuïda o et concedeixi una prestació) cada dia? Per cert, les persones riques i molt riques no en demanen de permís per viure! Aquesta és la qüestió. Però, com el tema de la RB m'apassiona, ja m'he tornat a anar per les bardisses.

Coincideixes amb les previsions que diuen que viurem la crisi econòmica més important dels darrers cent anys?

Pens que és molt agosarat fer previsions del grau de gravetat del que passarà en els mesos que venen. Però sí, serà molt greu des del punt de vista econòmic, social, i laboral. Fins i tot, és molt versemblant que visquem una situació amb connotacions de crisi humanitària. Dels distints organismes que fan previsions, del que més em fiï és de l'Organització Internacional del Treball. L'OIT és qui, històricament, menys s'ha equivocat en les seves previsions, i les d'ara són horroroses pel que fa a la pèrdua d'ocupacions, teixit empresarial, i renda disponible. Des de l'inici de la pandèmia, l'OIT ha posat el focus a la greu crisi socioeconòmica que afecta i afectarà el turisme. Serà una crisi global que ens afectarà de ple. A diferència de l'anterior crisi, que afectà especialment a sectors laboralment molt masculinitzats, com ara construcció i empreses auxiliars, ara afectarà sectors amb una forta presència de mà d'obra femenina. És molt probable que les bretxes de gènere s'accentuïn.

Per una altra banda, en la darrera actualització de previsions -finals de maig- l'OIT posa l'accent en la crisi molt intensa que patirà la gent jove. Una altra qüestió a tenir molt en compte a casa nostra. Molts i moltes 'minials' hauran patit dues crisis successives (la del 2010 i aquesta) i, amb l'acumulat històric que tenim d'abandó i fracàs escolar, m'aterreix pensar com se'n sortiran.

La crisi econòmica més important dels darrers cent anys, em demanaves? Em tem que, malauradament , sigui així. Abans del confinament ja hi estàvem en una crisi sense precedents. Em referesc a la triple crisi ecològica, és a dir, a la climàtica, la de pèrdua accelerada de biodiversitat, i la de la destrucció d'ecosistemes. Afegim-hi la crisi de les grans desigualtats (una altra recomanació de lectura 'Capital i ideologia' de Thomas Piketty, que ningú s'espanti pel volum de pàgines. És de fàcil lectura i molt entenedor), i la crisi de la capacitat d'integració social del treball remunerat en l'actual capitalisme, altrament dit, la crisi que representa l'extensió global del fenomen dels treballadors i treballadores pobres.

Tot plegat, és un còctel diabòlic d'efectes de descohesió social gravíssims, i de perills polítics que convé no negligir. Al neofeixisme se'l combat amb més cohesió social, més justícia social, i ecològica, més feminisme... No n'hi ha d'altra!

Com caldria afrontar la crisi a curt termini?

Sense que hagem de lamentar un 'ja està fet', ni que als i a les que tinguin responsabilitats polítiques les tremolin les cames. Permeti’m que citi a l'estimat Ovidi: «No ens precipitem. Primer pensem»

Que vull dir amb tot plegat? Idò, que cal esperar com evolucionen els esdeveniments. A tall d'exemple: Què farà exactament la UE? Com es concretarà l'anomenat pla de reconstrucció europeu? Fins quan, per a quins sectors, i amb quines condicions es prolongaran els ERTOs? Com funcionarà el turisme en el tercer trimestre d'enguany? En definitiva, ara mateix el que és essencial és mantenir, com més millor, el teixit empresarial, i les ocupacions, i, alhora, garantir un mínim de renda a tothom. En aquest sentit, és una llàstima que el Gobierno de España no hagi fet cas a les peticions d'una 'Renda Bàsica de Quarantena', que podria haver durat fins a finals d'any, i que, per contra, s'hagi embolicat amb el nyap de l'Ingrés Mínim Vital que ja hem comentat.

Passats uns mesos haurem de fer balanç, i diagnosticar la, diguem-ho així, magnitud de la tragèdia. En qualsevol cas, no ajuden en absolut a aquest imprescindible «No ens precipitem. Primer pensem» coses com el 'Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19' que, per cert, a un article de fa unes setmanes al dBalears vaig qualificar de «Decret llei a mida de voltors». A aquest Decret llei també se l'ha anomenat, crec que encertadament, 'Decret Yllanes&Negueruela'. Segurament el vicepresident no té massa present com referent a Manuel Sacristán, que fa un caramull d'anys –devia ser a finals dels anys 70-, deia, crec citar quasi literalment, que als ecologistes els semblava dolenta la civilització muntada sobre el malbaratament energètic, encara que fos muntada sobre enormes concentracions de plantes solars. I, el Conseller de Model Econòmic, Turisme, i Treball, potser, convindria que revisés, si és que l'ha llegit alguna vegada, la literatura de José Manuel Naredo sobre la mitologia del treball i de la producció. En la situació actual, necessitam, més que mai, que qui governi tinguin algun biaix de referent polític, i, perquè no, intel·lectual. Que no siguin mers gestors, vaja!

Però, òbviament, mentrestant, tornant a Ovidi, pensem com es dóna una altra dimensió al Diàleg Social a les Illes Balears. Fa algun temps que sostenc que, al conflicte capital-treball, cal incorporar-li el conflicte capital-vida. Només així serem capaços d'aprendre a no seguir amb la pràctica econòmica basada en la 'teoria de la bicicleta'. És a dir, la nostra disjuntiva no pot seguir sent o pedalejar per mantenir el model de creixement de 'tot turisme i construcció', o caure, com hem caigut amb la pandèmia del covid-19.

Que el Govern de les Illes Balears incorpori els moviments ecologista i feminista a les meses, que només comparteix amb patronals i sindicats (i no tots) és essencial per imaginar una gestió de la crisi multifactorial, que no acabi amb més injustícia social, ecològica, i de gènere. Aquest plantejament pot semblar al Govern, patronals, i sindicats majoritaris una excentricitat. Jo els demanaria que s'espolsin el conservadorisme, i que s'adonin que -tornam-hi, torna-hi amb Naomi Klein- «Això [el canvi climàtic] ho canvia tot», i que mirin com a França el sindicat més gran, i d'una forta tradició productivista (fins i tot pro nuclear), la CGT ha arribat a un importantíssim acord programàtic amb Greenpeace i Attac.

I a mitjà i llarg termini?

No sé si això del curt, mitja, i llarg termini segueix tenint lògica en una època d'emergència climàtica, i social. Crec que a Mallorca tenim una experiència acumulada de què allò que es fa en el curt termini ha sigut l'excusa perfecta per no afrontar el que se suposa s'ha d'afrontar en el mitjà i llarg termini. És a dir, allò que es presenta com urgent sembla ser incompatible per començar a abordar allò que és important.

Crec que a curt, mitjà, i llarg termini el camí és engegar de valent una autèntica transició ecosocial. La concreció està en el manifest, i, sobretot, a les propostes de la plataforma de 'La vida al centre'. La pandèmia del coronavirus, que no és aliena a la crisi socioecològica que ja patíem abans del confinament, ha evidenciat, per si hi havia algun dubte, que no hi ha futur ni treball en un planeta mort.