Joan Vicenç Lillo

La responsabilitat d'un gest polític

Joan Vicenç Lillo16/06/25 12:32

No crec que estem molt a conèixer, si és que no n'hi ha cap que desconec, un estudi que comprovi que la gran majoria de matrimonis o parelles de fet amb fills, on un dels dos és castellanoparlant i l'altra catalanoparlant, la decisió sigui que tots dos progenitors parlin castellà als seus fills, és a dir, tot el nucli familiar. En realitat és bo de comprovar, a la meva barriada ho he vist en els tres naixements que conec dels darreres quatre o cinc anys. En el meu cas personal, mon pare que provenia d'Alacant de família de parla valenciana, va voler que els tres fills parléssim en castellà amb ell. En canvi ma mare no va tenir ni un moment de dubte a l'hora de xerrar-nos en mallorquí. Gest que els fills hem agraït sempre. Eren els anys seixanta, ni parlar-ne, ni sentir mai de cap adscripció nacional que no fos l'espanyola. Als pobles, ni que sigui per alguna resta de consciència i amor propi, hi ha un poc més de resistència a permetre la desaparició de la llengua pròpia, en especial, crec, per part de les mares, però es van rendint.

A Palma, i de fet ja a tot arreu, en concret he pogut comprovar per mor de la relació amb un club de futbol d'un col·legi, que la llengua imposada i vehicular, sigui en la relació entre els pares, sigui en la dels jugadors, sigui en les dels entrenadors i tècnics, és el castellà. Un dia, algun lingüista o psicòleg n'hauria de reflexionar sobre aquesta insistència i imposició en fer parlar en castellà als jugadors de futbol en la seva pràctica, obligant-los directament a un únic «quiero» a l'hora de demanar la pilota, ni que siguin els entrenadors catalanoparlants. A veure, ho podeu comprovar en voler, si un entrenador és catalanoparlant, com a molt, i alerta, el parlarà amb els jugadors que també ho són, mai amb els que no ho són. En canvi si és castellanoparlant, per molt que sàpiga parlar el català, ho farà sempre en castellà, amb tothom. Cap problema.

L'adscripció nacional espanyola i el castellà està en alça, així com l'anomalia reaccionària misògina i masclista que la sol acompanyar, com en els anys més gloriosos del franquisme. I es fa notar, també a l'hora d'anar a votar, totes les enquestes parlen d'un percentatge important d'una franja d'edat jove, especialment masculina, que vota directament la dreta o l'extrema dreta, tant fa. L'ús social, territorial, administratiu, de la llengua catalana ho paga car, ho podem comprovar aquests dies amb el vergonyós pacte Cañadas-Prohens, Vox-PP. No cal estendre's aquí en els detalls lingüicides d'aquesta entesa. Crec haver llegit a una entrevista que Marga Prohens deia que a la seva filla li parla en mallorquí, amb aquest gest vol omplir aigua amb un poal que primer ha foradat. El problema és que a aquestes dues opcions ultradretanes els voten de manera enquistada molts de mallorquins que no volen veure que la llengua de la seva nissaga, del seu poble, la llengua dels seus fills, s'extingeix, perquè no tenen consciència de la important responsabilitat del seu gest polític a l’hora d’anar votar.