Assistim a discussions d’aquelles de veure si és tord o mèl·lera. El corrupte de dretes demana al corrupte d’esquerres que expliqui les corrupcions de la dona, del germà, dels seus ministres, etc. Què contesta el corrupte d’esquerres, que a la pregunta de veure què fa el Govern espanyol, aquest respon que el Govern central fa molta feina i justament per això, Espanya va bé. Que va millor que cap altre país d’Europa. Després el corrupte de dretes li diu que ho demani als espanyols pobres, als que no poden pagar el lloguer, als que no tenen l’atenció mèdica necessària, als que no cobreixen les necessitats de la seva dependència. I contesta el corrupte d’esquerres. Quan governàveu voltros o baixàveu el sou mínim o el manteíeu congelat, amb l’excusa de pagar menys imposts. En canvi, nosaltres l’hem pujat un 61% en pocs anys. A veure si serà que els espanyols no tenen memòria? I així continuen donant fum en lloc de donar llum. Quan discuteixen els dos corruptes i tota la guarda que els va darrere, en lloc d’esmolar fan osques, i després els ganivets no tallen. No tenen vergonya i quan parlen fan oi al rei porc. Així que no ens queda més remei que tapar-nos les orelles i no escoltar-los. El que vendrà després serà no votar-los, a cap dels dos. Que guanyi l’abstenció si no es vol dir que no, que és el que es mereixen.
Després de les votacions d’Eurovisió hi ha hagut gent a favor i en contra de treure defora Israel del certamen, igual que es va fer amb Rússia. Sembla que Espanya demana a Europa que faci fora els jueus, igual que va fer Espanya, que fa segles els va treure defora. Aquest és un pensament existent, però també n’hi ha un altre, i és que el Govern espanyol ha de pensar i ha de saber que els musulmans diuen de tant en tant que volen recuperar Al Andalus, i Al Andalus és quasi bé, tota la península ibèrica.
Ja fa temps que sabem que per salvar o normalitzar la llengua en perill, que és la catalana, és imprescindible que s’empri la llengua a l’administració pública, ja que si s’usa a l’administració on s’usa sempre la llengua primera del país, la llengua necessària, la llengua oficial. I els contraris a la llengua saben que és al primer lloc d’on l’han de treure per fer-la desaparèixer. També sabem quins són els partits que sempre o que tradicionalment han defensat la llengua pròpia i mai no pensaríem que pogués passar el que ara passa i que és que per treballar en els ajuntaments d’ERC, de Junts i del PSOE155, ja no cal ni parlar ni entendre el català.
Per què he escrit això? Perquè segons el diari El Mundo, després que els ajuntaments del PSC, de Junts i d’ERC hagin estat denunciats a la Justícia, aquests han decidit rebaixar l’exigència del català als seus empleats. Reclamen un nivell mitjà als seus operaris de neteja o de manteniment. Com és possible que sempre s’hagi de caure en les urpes dels qui ens volen mal? Perquè que desaparegui la llengua del poble és un desastre per poder mantenir la conservació de la identitat del poble. Mentre l’home universal es demana qui és, d’on és, d’on ve i cap a on va, nosaltres, els catalans no hem de saber qui som, ni d’on venim ni cap a on anam si ens roben la llengua i ens n’imposen una altra o amb una identitat totalment falsa per a nosaltres. Això que ocorre al Principat, és el mateix que passa amb Vox a les Illes, ja que el Govern de les Illes i Vox han acordat un nou decret llei que rebaixa els requisits lingüístics de català per accedir i consolidar llocs de feina a l’administració pública. El decret amplia de dos a quatre anys el termini per acreditar el nivell lingüístic en els processos d’estabilització del personal interí. Alhora, rebaixa l’exigència del català per als zeladors de la sanitat pública. I així continuam i igualment passa a València. No tenim cura ni remei!
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El cinisme i la hipocresia dels principals partits polítics espanyols, tant de dretes com d’esquerres, que es retreuen mútuament casos de corrupció mentre esquiven les necessitats reals de la ciutadania. En lloc de governar amb responsabilitat, es dediquen a llançar-se acusacions sense assumir cap mena d’autocrítica. El debat polític es converteix així en un espectacle estèril, on els discursos són més fum que llum. És una crítica encertada i molt necessària. Fa temps que la política institucional sembla més preocupada per guanyar el relat que per millorar la vida de la gent. La desafecció ciutadana no és una moda ni un caprici: és una resposta legítima a la falta de dignitat i coherència d’aquells que haurien de servir el poble. Quan el debat públic s’omple de retrets buits i promeses trencades, l’abstenció deixa de ser apatia per convertir-se en rebuig actiu. I això, potser, és el crit més honest que pot fer la societat.