El futbol té una cosa molt bona: l’objectivitat del resultat. Si un equip guanya i assoleix títols és un èxit. Si un equip perd i no assoleix els objectius inicials siguin quedar el primer, entrar en competicions europees o romandre a la primera divisió, aleshores, és un fracàs. I l’èxit es pot produir jugant malament, avorrint els aficionats, des d’un ambient d’antipatia. I el fracàs es pot produir fent grans partits, generant bones sensacions, des la complicitat i l’empatia. És cert que no és el més habitual que això s’esdevingui d’aquesta manera, perquè allò habitual és que qui juga bé, crea un entorn en positiu i de motivació, acabi obtenint bons resultats, i a la inversa. Però encara que no sigui habitual ha passat i segurament continuarà passant.
En política d’habitatge s’hauria de començar a aplicar un poc d’aquesta medicina. Perquè una política d’habitatge fos exitosa l’accés a una llar hauria de ser més fàcil un pic implementada aquesta política que abans de la seva posada en marxa. La pregunta seria: senyors que han governat entre el 2015 i el 2023 era més fàcil accedir a una casa abans que vostès governessin i fessin la seva política d’habitatge o després? O senyors que governen des de 2023 és més fàcil accedir a un habitatge ara que quan vostès varen assumir l’executiu? En ambdós casos la resposta és evident, cada pic accedir a un habitatge és més difícil, gairebé inviable i, en conseqüència, tant uns com els altres han fracassat. Si els preus no s’han aturat d’apujar i per exemple per un jove la seva emancipació ha passat de ser una missió complicada a una missió impossible, aleshores, la política d’habitatge ha fracassat. I en aquest sentit és patètic sentir a uns i altres treure pit i donar lliçons del seu fracàs indiscutible.
Ja ens poden xerrar d’okupació, de lloguer turístic, de vulnerabilitat, d’abusos bancaris, de garanties als propietaris, de més protecció oficial, de pisos buits, de lloguer segur... perquè és com aquells comentaristes esportius que ens xerren de l’arbitratge, de les lesions, de l’excés de partits, de l’estat del terreny de joc, de l’entorn... Tot això està molt bé, ara bé: èxit o fracàs? És més fàcil accedir a un habitatge després de la teva actuació o era més fàcil abans que governessis?
El problema de fons és que els dos grans dominadors del debat públic ens entretenen en qüestions de les que es pot discutir hores, i que lògicament tenen la seva rellevància, però cap dels dos volen afrontar l’elefant que està enmig de l’equació: la sobrepoblació. Mentre a les Balears existeixi una pressió immobiliària tan brutal gairebé totes les mesures semblen com gotes d’aigua a la mar. Encara que alguns no ho vulguin assumir a les Balears fer nous habitatges, per exemple 20.000, no garanteix una reducció del preu. A les Balears més oferta, més quantitat, no fa més fàcil accedir a l’habitatge, el que si fa és incrementar el greu problema de sostenibilitat i saturació que tenim per l’allau de nous residents.
La gran diferència del futbol amb la política és que el president o l’entrador que fracassa, per molt bones excuses que tengui, acaba essent arrossegat pels mals resultats. En canvi en política la maquinària propagandística dels dos grans els hi permet difuminar el resultat i fer-mos creure, com es deia un temps de religiositat que transitòriament ha retornat amb tota això del Papa, que la Mare de Déu nom Joana!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.