La veu que no feia soroll

Jo era un més. Un entre molts. Un que trucava a portes, que escrivia cartes amb l’esperança que no es perdessin entre la burocràcia o la indiferència. Un que parlava amb els poderosos, no per exigir privilegis, sinó per reclamar justícia. Perquè els immigrants —no ho oblidem mai— també arrelen.

També construeixen. També mereixen.

I, tot i així, allà hi havia la pedra: un mur invisible que negava el descompte de resident per viatjar a qui més ho necessitava. Un absurd modern. Una trampa legal amb regust d’un altre temps.

Discriminació amb disfressa de normalitat. Un apartheid en versió institucional.

Els polítics m’escoltaven. Assentien. Alguns fins i tot s’emocionaven. Però, un cop travessaven la porta... l’oblit. Sempre l’oblit.

Fins que algú va trencar el guió.

Es deia Pere Sampol. Un senador que representava les Illes Balears a Madrid. Li vaig enviar un correu com qui llença un missatge dins una ampolla al mar. Sense esperar resposta. Però va arribar.

Em va citar a Palma. I en aquell despatx discret, sense flaixos ni càmeres, vaig trobar una cosa escassa en política: dignitat.

Va parlar poc. Em va deixar parlar molt. Els seus silencis no eren muralles; eren ponts. Pauses d’aquelles que només fa qui sap escoltar de veritat. En acomiadar-nos, em va dir: «Ja et diré coses». No sonava a promesa electoral. Sonava a humanitat. I això, ja era molt.

Dies després, la seva veu va tornar. M’explicà com funcionaven les mocions al Senat, què es podia aconseguir i què no. Em va advertir: els grans partits no ho recolzarien, però alguns petits sí. Era un primer pas. I aquell pas va obrir camí.

I el camí es convertí en dret. I aquell dret —el que avui permet a milers de famílies de les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla accedir al descompte de resident— porta la seva empremta. Encara que no surti als llibres. Encara que no hi hagi monuments.

La política de veritat no es fa amb aplaudiments. Es fa amb coherència. Amb fets. Pere Sampol no necessitava focus. Tenia una eina més poderosa: la paraula donada.

No sé si mai li vaig donar les gràcies com cal. Però escric aquestes línies com qui encén una espelma. No per plorar la seva absència, sinó per il·luminar la seva memòria.

Pere Sampol ja no hi és. Però hi ha homes que, encara que callin, no desapareixen. Perquè els justos no moren: es transformen. En terra fèrtil, en llavor, en arrel profunda.

I des d’allà, continuen empenyent el món.