Infrafinançament, dèficit inversions, espoli fiscal (I)

Abans, el president del CEM va presentar l’acte i va agrair als ponents la seva presència, a Joan Riera la moderació i la realització del treball presentat i, com no, a Colonya, Caixa Pollença la col·laboració en l’acte i en el treball. En el seu parlament, el president va posar en relleu l’infrafinançament històric de les Illes Balears, sobretot fins el 2009.També que amb la reforma del sistema de finançament autonòmic (SFA) de 2009 s’hagués assolit la mitjana estatal de finançament per a les Illes, gràcies a la col·laboració i l’acció del CEM i de la Plataforma pel Finançament. Finalment va esmentar que restava per superar la problemàtica de la insularitat en el cas de Mallorca, i de la doble o triple insularitat en el cas de les altres illes.

El primer participant en la taula rodona, el catedràtic Guillem López Casasnovas, va deixar ben clar des del principi el seu respecte pels acords polítics democràticament assolits. Tanmateix també va destacar que la reforma del SFA de 2009 va sorgir del debat i de les aportacions tècniques, però que finalment va ser el resultat de les decisions polítiques adoptades. Una segona idea important de la intervenció de López Casanovas va ser que l’anàlisi del SFA en relació amb les Illes Balears, comparant el que reben respecte del que aporten, mostra que no és just ni correcte. En tercer lloc, va remarcar que el Parlament de les Illes Balears sempre s’ha mostrat bastant amorf (apàtic, indiferent, sense iniciativa, sense forma determinada) en la reivindicació política del finançament i que mai no s’han computat ni posat sobre la taula les balances fiscals de la Illes. En quart lloc, va assenyalar que és una oportunitat que Catalunya promogui i impulsi una reforma del SFA, i que les Illes i el Govern hi haurien de posar l’ull i ser prou intel·ligents per sortir-ne beneficiades. Almenys que haurien de tenir la sensatesa de deixar fer i d’incorporar-se a la reivindicació d’un sistema nou basat en la capacitat fiscal de les comunitats. En cinquè lloc, va ressaltar que el sistema actual permet un grau insuficient d’autonomia tributària i que els fons d’anivellament perjudiquen les Illes i fan que s’incompleixi el principi importantíssim d’ordinalitat. També que el sistema actual segueix sense reconèixer explícitament el cost de la vida diferencial a les Illes i que no té en compte el creixement i la concentració poblacional ni la població que ens visita o la nouvinguda que la serveix. Finalment, en relació amb la possible quitança del deute públic, va afirmar que una condonació parcial (d’un tant per cent) del deute sempre beneficiaria els més endeutats i que potser no és del tot justa, però que malgrat tot pot ser una proposta interessant i a estudiar segons el resultat final.

A continuació va intervenir el catedràtic Diego Martínez López. En primer lloc, va assenyalar que tècnicament coincidia amb les opinions manifestades pel professor López Casasnovas, però que la major part d’aquestes qüestions són polítiques. És a dir, que resoldre el problema del principi d’ordinalitat, la insuficiència financera o l’harmonització fiscal necessita de decisions polítiques molt difícils, ja que van en contra de l’statu quo, i que per evitar o salvar les dificultats polítiques caldria posar més recursos, ja que el sistema es basa en el fet que el que afegeixes en un lloc l’has de llevar d’un altre i que sempre el resultat del que s’augmenta a uns i el que es resta als altres ha de sumar zero. També va esmentar que els acords del Consell de Política Fiscal i Financera són multilaterals i difícils d’aconseguir atesa la diversitat d’interessos i les especificitats de les comunitats. En aquest sentit va manifestar que el govern espanyol hauria d’incrementar el pressupost del SFA per aconseguir aprovar-ne la reforma. Pel que fa a la condonació del deute, va expressar la creença que és factible i que podria ser asimètrica, sempre que es complissin tota una sèrie de condicionants, i que podria facilitar el finançament de les comunitats, ja que els permetria sortir al mercat financer i deixar el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA).

Per finalitzar la primera ronda va intervenir el vicepresident del Govern, el Sr. Antoni Costa, que en primer lloc va remarcar el comportament positiu del SFA tant des d’un punt de vista estàtic, amb relació al manteniment de l’statu quo, com de l’evolució al llarg dels anys, gràcies a la reforma de 2009 i sobretot, en aquests últims anys, gràcies al creixement de les bases tributàries de l’IRPF i a l’augment de recaptació per l’IVA, derivada de l’increment del consum i del procés inflacionista dels darrers anys.

Tot i això, va remarcar que, des d’un punt de vista tècnic, i després d’anys d’haver vençut el règim comú, hi ha molt de marge de millora. En primer lloc, començant per les variables i les ponderacions de la població ajustada que s’empren per calcular el Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals (FGSPF). I en segon lloc, per la inclusió d’altres variables com, per exemple, el percentatge del 0,6% d’insularitat en comparació a l’1,8% de superfície, la població flotant, el creixement o concentració poblacional i el cost de la vida.

Però, sobretot, va destacar que s’haurien de reconsiderar dues qüestions. En primer lloc, el sistema de bestreta, que es calcula a partir del FGSPF i del Fons de Suficiència, però en base a dades històriques i amb una discrecionalitat i falta de transparència absolutes, i que es liquida passats dos anys, conjuntament amb dos fons de convergència: el Fons de Competitivitat i el Fons de Cooperació. I en segon lloc, l’acompliment del principi d’ordinalitat després dels anivellaments aplicats, és a dir, que una comunitat autònoma, després de rebre els recursos, no perdi posicions en el rànquing de recursos rebuts en comparació amb el que ocupa per la seva capacitat fiscal.

Per acabar la seva intervenció, el conseller va manifestar que no creu que el govern espanyol tingui cap voluntat ni una de canviar el SFA actual, que ell personalment no és partidari d’una major descentralització i que l’Agència Tributària espanyola és molt eficaç i eficient, i tecnològicament de les més avançades d’Europa. Finalment també va manifestar que no era partidari de cap condonació o quitança del deute públic a les comunitats, que el seu govern s’hi oposaria, que ell se sentia molt còmode en la mutualització del deute i per tant no tenia cap interès a sortir al mercat per aconseguir finançament. Més encara, que amb les darreres reduccions del deute i la baixada del tipus d’interès els avantatges i estalvis aconseguits no serien massa rellevants.